“On és, el nostre orgull de poble?”
-Escolta, nen, et vull demanar una cosa: ¿tu saps què és això del Blat Failey, que tota la setmana que en sento parlar?
-Collons, Conxita, i no em podria demanar un cafè normal, com tothom?
-Ai, és que venia cap aquí i deia entre mi: li demanaràs només entrar, que sinó després se te’n va del cap. Però posa’m el cafè, posa’m. I una pasteta d’aquestes...
-Doncs ja que treu el tema, pel Black Friday aquestes pastes les teníem a dues per una. El jefe es va voler fer el guais del màrqueting, i sap què li va passar? Que tothom que entrava, en lloc de demanar-li pastes li demanaven què cony era això del Black Friday, i abans de migdia ja se n’havia cansat i havia esborrat l’oferta de la pissarra. El tio moderno, encara ric!
-Ah, ja m’ho pensava, que era una cosa moderna, com que ara tot són noms estrangers...
-Res, Conxita, que vam adoptar el Halloween per acabar menjant panellets disfressats de família Adams, i ara hem adoptat el Black Friday dels Estats Units, que va de col·locar excedents de productes que la gent no necessita però que acabarà comprant perquè van tirats de preu.
-Aaah, així són rebaixes en americà! Que en sou, d’enrevessats, el jovent...
-De jovent res, que això és més vell que la tos! La qüestió és incitar al consum i reforçar un sistema capitalista que ja només s’aguanta per unes necessitats creades en laboratori. Pel sistema no som ciutadans, Conxita, som consumidors zombis que ens movem entre la satisfacció d’una compra i la insatisfacció prèvia a la compra següent!
-Ai, nen, trobo que hauries d’anar a la tele a parlar, que encara faries la primera pela.
-No se’n foti, que el consumisme és com una droga, ens fa girar la mateixa roda que ens ofega!
-Oi, ara que dius ofegar. D’això de les farmàcies no en diu res, el diari? Perquè a mi aquestes coses del consumisme ja m’agafen gran, però els medicaments, si els hagués de pagar de la meva butxaca, ui, que en faria d’anys que criaria malves!
-Collons, però que no la va veure, la Soraya, divendres? La tia va sortir tota sobrada a anunciar que com que els catalanets començaven a fer bondat, ens amollaria quatre duros per les farmàcies i no sé què. Jo no entenc com ens deixem pixar a la cara d’aquesta manera!
-Oh, nen, és que a la gent normal totes aquestes polítiques tant se’ls enfumen, el que volen és que arribin els cèntims!
-Sí, però és que és la-nostra puta-pasta, Conxita!! I si tots els catalans ho sabessin ja faria anys que seríem independents. Cada puto racó d’aquest país hauria d’estar empaperat amb infografies, hòstia: dels 16.000 milions de dèficit fiscal, de com ens la foten amb el puto FLA...! En canvi, hem de sentir el Mascu abaixant-se els pantalons: “Si ens hem d’agenollar ho farem, però que paguin”. Què collons vol dir, agenollar-nos? On és el nostre orgull de poble? Hauríem de ser tots al carrer, hòstia puta, tancament de caixes i vaga general! Però com que ningú no sap res!
-No, si algun dia et veurem a la tele, ja ho dic jo...
-Tornem-hi, amb la tele! Que això que passa és molt sèrio, Conxita!
-Sí, tot el que tu vulguis, però per més que t’hi escarrassis la majoria de la gent ja té prou maldecaps en el dia a dia. Què els hi vas a explicar, de com funcionen les coses? L’únic que volen és que funcionin!