Que a Barcelona, aquest any, no hi hagi pessebre (pessebre creatiu, esclar) és una mala notícia. Tenim molt poques alegries com a catalans, i una d’elles és celebrar les tradicions que ens distingeixen al món.
Una de les tradicions que ens fan únics al món és la de fer cagar el tió. No cal entretenir-se en la meravella, glossada a tot el món com a costum bàrbar, que reproduïm cada 24 de desembre a la nit. Estomaquem un tronc amb cara, ulls i barretina perquè cagui. Per incentivar-ne l’acte defecatori, a mesura que el piquem amb un bastó li cantem cançons estimulants i coercitives, com ara: “No caguis arengades, que són massa salades, caga torrons que són més bons”. En aquesta estrofa ja es veu la tirania del sucre enfront de la sal. Jo, al tió, sempre li demanaria arengades, però això és una altra història.
Una altra tradició, aquesta més recent, és queixar-nos dels torrons “moderns” mentre ens els mengem. “On hem arribat? Als torrons de gintònic? Mare meva, on vas a parar?”, diem, tot queixalant-los amb fruïció. I afegim (sempre, sempre): “Si seguim així acabarem menjant torrons de favada asturiana”.
I fins ara, entre les tradicions que ens uneixen, hi havia la de criticar el pessebre (el no-pessebre) de la plaça de Sant Jaume. Ho esperàvem amb tanta il·lusió... Recordo que un any, aquell any que el no-pessebre era una successió com de capsetes il·luminades, ens vam decebre, perquè amb les llums feia bonic i criticar era molt més dur. Així i tot, ens vam esforçar i vam criticar-ne el concepte (“Si el volen modernitzar, que facin una altra cosa, però el pessebre és el pessebre”), vam criticar-ne l’aspecte (“No s’entén res”), vam criticar-ne la modernitat (“El meu nen fa això a classe i el suspenen”) i vam criticar-ne el preu (“Per aquests diners jo t’acabo la Sagrada Família”).
Ara ens prenen això i haurem de criticar l’estrella. S’està perdent tot.
