El nostre combat per la identitat

Els debats identitaris sempre són lluites de poder. Reconèixer l’existència de l’adversari significa admetre que té un espai propi que esgarraparà del primer. Ho sabem bé aquí: acceptar que Catalunya és una nació vol dir que l’altra nació –l’espanyola, la francesa...– s’encongirà, amb totes les conseqüències polítiques, econòmiques, culturals i simbòliques. I també és així pel que fa a les identitats de gènere, d’edat, ètniques, professionals, o de qualsevol altra mena.

A Catalunya, la consciència del risc de pèrdua de la pròpia especificitat va lligada al mateix descobriment, construcció i defensa d’una identitat pròpia. Ho expressava de manera bella ja fa 145 anys mossèn Jacint Verdaguer, des del seu catalanisme romàntic, en aquells versos escrits el 1879 al balneari de la Presta a Prats de Molló:

Catalunya, pàtria dolça,
Com se perden tes costums!
Lo de casa se t’empolsa
I amb lo d’altres te presums.

Una de les qüestions que plantegen les reivindicacions identitàries és que obliguen a mistificar-ne els continguts per convertir-los en armes llancívoles. Unes lluites generalitzades arran dels processos de globalització, visibilitzats arreu tant pels moviments migratoris com per unes xarxes socials que esberlen fronteres. El desarrelament –volgut o forçat– d’uns provoca la por a la dissolució del vincle social i a l’afebliment de la solidaritat col·lectiva. I això afavoreix els populismes reaccionaris, tant de dretes com d’esquerres. Ronald Aronson ho recordava fa poc pel cas nord-americà: “El secret de l’èxit de Trump és que expressa el profund sentiment de desafecció i greuge cultural i social, molt més que no pas econòmic, de les seves bases”.

Fins i tot els estats més poderosos, doncs, es veuen abocats a les reafirmacions identitàries en el pla nacional, que és el de la solidaritat col·lectiva i democràtica. Els exemples són innumerables, però, per proximitat territorial i temporal, interessa com el president de la República Francesa, Emmanuel Macron, ho acaba de formular de manera contundent. En resposta al desafiament que li planteja el Reagrupament Nacional –el nom ja ho diu tot– de Marine Le Pen, ha proposat uns canvis a l’escola per tal de “rearmar França” i per aconseguir que “França segueixi sent França”. Quins? Ensenyar La marsellesa, fer portar uniforme a primària i secundària per combatre la desigualtat cultural, ensenyar història i història de l’art –s’entén que de França–, i aprofundir en el coneixement de la llengua i dels drets i deures propis de la República, i en el seu imaginari.

No qualificaria pas aquesta estratègia de conservadora, com s’ha dit. Més aviat en discutiria l’eficàcia, vista la magnitud del desafiament. Fem l’exercici de traspassar-ho a Catalunya. Com es qualificaria una proposta política republicana que volgués “rearmar Catalunya” o fer que “Catalunya seguís sent Catalunya”? La introducció de l’uniforme esclataria a la cara de qui ho proposés. Ensenyar Els segadors toparia amb el fet que ja no és un himne significatiu ni per a la majoria de professors. Entrar en la discussió de quins són els drets i deures de la nostra ficció de República, vist l’actual estil de governació, portaria a inacabables processos participatius en ocioses taules de debat. I l’únic element que havia tingut consens polític, el fet de considerar com a vehicular, pròpia i comuna la llengua catalana a l’escola, ja s’ha vist en quin estat de deixadesa, fins a l’abandó, l’ha deixat la pròpia administració educativa.

Que la construcció del vincle és important ho explicava bé Anna Jolonch a Com vetllem pel sentiment de pertinença a l’escola?, dilluns passat aquí mateix. L’escola, però també l’empresa, el sistema sanitari, la ciutat, la nació, o vetllen pel sentiment de pertinença, o es tornen institucions dèbils, assetjades per un “individualisme desfermat”, com el qualifica Joan Ramon Resina. A Tribus (Vilaweb, 28 de gener), Resina assenyala fins a quin punt el problema de la supervivència col·lectiva a Catalunya és dramàtic. I, citant Sebastian Junger, afegeix: “Una societat que no encoratja els seus membres a actuar abnegadament no és cap societat tribal, és simplement una entitat política que, per falta d’enemics, s’esmicolarà tota sola”. És això: ara mateix, a Catalunya, mentre ens delectem fabricant enemics interiors i fent la farina blana als exteriors, només es defensen els drets individuals a ultrança. I el combat identitari el perdem per golejada.