“Ho vaig fer per tu”, es podia llegir a l’eslògan de l’escenari des d’on es va commemorar el 80è aniversari del Desembarcament de Normandia a la platja d’Omaha. Hi havia 200 veterans, la majoria dels quals van desembarcar en la campanya militar d’alliberament de França dels nazis. Americans, britànics i canadencs que en els últims anys de vida diuen “Vam fer el que havíem de fer”. La nostra Omaha d’avui és una platja ucraïnesa, que representava Volodímir Zelenski quan es fonia en una abraçada amb un dels ancians. A poques hores del nostre confort, milers de persones lluiten per repel·lir la invasió del règim autoritari de Vladímir Putin mentre nosaltres ens pensem si sortirem de casa per anar a votar. Els europeus tenim el risc d’ oblidar-nos que la llibertat personal i la col·lectiva es lluiten, com es lluiten la democràcia i el progrés. Anem pel camí d’oblidar que defensar una determinada idea d’Europa no té data final. En paraules d’Emmanuel Macron, “Europa pot morir”, i ho sap molt bé perquè té l’alè de l’extrema dreta euroescèptica de Le Pen al clatell, i sap que França va ser la de la Resistència, però també la de Vichy.
Europa és un ideal inspirador que necessita renovació d’energia i d’objectius. Perquè l’economia del Vell Continent va a marxa lenta per darrere dels EUA, i ja no diguem de la Xina o l’Índia, per la reacció dels europeus a la globalització i la por als canvis tecnològics i laborals, i per l’atracció que provoca l’extrema dreta en temps d’incerteses.
La Unió Europea necessita un pas endavant i una reforma de la presa de decisions que consolidi un nucli fort capaç de compartir sobirania en temes econòmics, fiscals, de política exterior i de defensa. Els socis que no comparteixen els valors del progrés ni els valors de la tolerància, que flirtegen amb els enemics d’Europa, no haurien d’aconseguir frenar ni bloquejar el nucli dur de la UE, que s’ha de poder dibuixar en cercles concèntrics més àgils que ara. Les tensions internes amenacen la cohesió política i la qualitat democràtica, i és hora de compactar el nucli dur avançant en la cessió de sobirania. En un món que mira al Pacífic, els països membres estan condemnats a la irrellevància si no reforcen el poder conjunt de la Unió Europea.
Decisions imminents
En els propers anys, a la UE s’hauran de prendre decisions sobre temes importants en un món en transformació i on el seu pes específic va clarament a la baixa. En la part geopolítica s’haurà de fer la pau a Ucraïna, i avui no es pot descartar que sigui Rússia qui guanyi la guerra. Donald Trump està en condicions de poder tornar a la Casa Blanca, amb conseqüències sobre les relacions bilaterals i una reducció del pes dels EUA a l’OTAN. Les relacions amb la Xina es poden continuar deteriorant.
Entre els reptes més importants, Europa no pot equivocar-se, ni dilatar la resposta al canvi climàtic ni posposar la reacció a l’erosió de la seva competitivitat ni de la seva influència econòmica al món. La Unió també ha de fer front als canvis de l’onada de la intel·ligència artificial i actuar no només en la regulació, sinó també en facilitar les condicions per ser un actor i no un observador de la nova revolució.
La Unió Europea és el nostre millor futur si no caiem en l’autocomplaença i som capaços de plantejar els objectius de les polítiques europees una mica més enllà de les mesquines guerres internes. És a dir, si es rectifica el rumb actual d’exportar les batalles de les polítiques internes als debats de Brussel·les.
La campanya interna
Amb la pretensió de contradir la derrota que li auguraven la majoria de sondejos i d’incentivar el vot, els socialistes han fet una campanya en clau interna i emocional. Pedro Sánchez i el Madrid progressista han descobert ara com una part dels jutges fan política en el partit informal de la tradició i l’immobilisme, que actua aliè a les decisions dels electors a les urnes. Les forces de la reacció són absolutament presents en una determinada manera d’impartir justícia, de fer política, d’autoritzar manifestacions disfressades de resar el rosari.
Però el populisme no és lluny quan es fa campanya amb l’emocionalitat i no amb els temes. Avui s’ha d’anar a les urnes pensant en quina Europa volem i qui pot defensar millor els valors d’aquella idea d’Europa que va servir per posar els fonaments de la pau i el creixement i el progrés d’un Vell Continent capaç de viure en la diversitat i, malgrat les dificultats, en un cert equilibri.
