És la nostra guerra: aquesta premissa tan senzilla manca a molts dels raonaments que sentim aquests dies als debats sobre la seguretat europea i com hi hauríem de contribuir, i per això van coixos. Per entendre-ho, potser n’hi ha prou amb girar la vista cap a Suècia, que va capir què significava l’agressió russa i l’ocupació de Crimea i part del Donbàs l’any 2014. Ràpidament, Suècia recuperà l’estratègia de “defensa total” –que més enllà de la defensa militar significava la necessària implicació de la població civil–, estratègia que també adoptà durant la Segona Guerra Mundial. Després de l’intent d’invasió total d’Ucraïna per l’exèrcit rus el febrer del 2022, la defensa total és avui una estratègia que ha fet que les agències governamentals, les comunitats locals i les entitats de la societat civil hagin desenvolupat plans per seguir fent la seva feina en cas de guerra. L’adhesió sueca a l’OTAN no va ser cap decisió sobtada: d’ençà de l’annexió de Crimea per part dels russos el 2014, els suecs van comprendre el perill i, des del 2017, han reintroduït una forma de servei militar obligatori, que enguany faran vuit mil joves. Parlem d’un país neutral durant més de dos segles i d’una tradició diplomàtica exemplar en la defensa de la pau i els drets humans. Podríem seguir-ho il·lustrant amb altres països membres de la Unió Europea: Finlàndia, els països bàltics, Polònia...
És la nostra guerra europea. A Londres, París, Berlín o Praga molt pocs en dubten. El canvi tan ràpid d’aliances dels Estats Units de Donald Trump ha deixat la seguretat europea despullada. Un país europeu i europeista com és Catalunya hauria de poder interioritzar que el nostre model de societat –l’estat de dret i la lluita contra la corrupció, la unió a escala europea gràcies a la multilateralitat, l’estat del benestar i la cura per tots els ciutadans sense excepció, la presa de decisions democràtiques que inclou la possibilitat de canviar de govern a través del vot– és l’enemic triat pel Kremlin. És per ser europea que Ucraïna és atacada. S’hi sumen totes les formes de la guerra híbrida arreu d’Europa: desinformació planificada, ciberatacs, suport al Brexit i a partits antieuropeus d’extrema dreta o d’extrema esquerra, amb la infiltració arreu d’una propaganda que ho desfigura tot. Des d’aquest punt de vista, cauen pel seu propi pes els manifestos “contra la guerra” que obvien que és el Kremlin qui l’ha iniciada.
A la frontera d’Europa, fa tres anys que –contra el que gairebé tothom esperava– el poble d’Ucraïna resisteix. Per això és la nostra guerra d’Ucraïna. El dia del tercer aniversari de l’intent d’invasió total russa, a l’espai memorial de la Model de Barcelona, l’Ambaixada de les Arts d’Ucraïna (una associació civil de la diàspora) ens convocà. Hi assistiren els cònsols de Finlàndia, Bèlgica, Txèquia, Romania, Polònia, França i Ucraïna, amb representants del Parlament Europeu i un públic solidari. On era, el govern català? El nostre Parlament? El gruix de la societat civil catalana? En l’acte de memòria pels centenars de milers de víctimes de tres anys de guerra, vam projectar la pel·lícula Culture vs War (Cultura contra la guerra), un documental que dona veu a la gent de cultura d’Ucraïna. Hi van parlar reporters, cineastes, fotògrafs, poetes, actors i músics que són al front de guerra, defensant el país i capaços de descriure l’horror. Mentre els escoltava pensava en els meus amics escriptors que també són al front o que han mort en mans dels russos, i no podia treure’m del cap la manifestació del diumenge anterior.
Des de la Representació de la Comissió Europea al passeig de Gràcia anàvem baixant en manifestació rere la pancarta "Barcelona amb Ucraïna" i jo no podia deixar de pensar en les absències. La pau, abans de traduir-se en una correlació de forces, o en l’estabilitat del sistema, o en debats sobre la despesa militar, ¿no necessita potser esdevenir la mirada i el gest de l’un per l’altre? Per què tantes persones i entitats que treballen per aturar la guerra van decidir, des del mateix 2014, que les seves actuacions no donarien suport als ucraïnesos que resisteixen l’agressió russa? ¿Oblidaven que des que Putin pujà al poder amb la segona guerra de Txetxènia, el 1999, s’hi manté gràcies a la guerra permanent? Encegats per l’imperialisme americà, ¿han estat incapaços durant més d’una dècada de mirar a la cara la guerra neoimperialista de Rússia? Com és que ara que, finalment, Europa ha fet el pas per aturar-la, estan tan descol·locats? La multiplicació dels centres de tortura de la població, les execucions sumàries, les violacions massives, les deportacions de desenes de milers d’infants o la prohibició de les llengües ucraïnesa i tàrtara als territoris ocupats per Rússia, ¿no els criden l’atenció? El manifest de les 800 entitats és diàfan des d’aquest punt de vista: ni tan sols s’hi esmenta Ucraïna i el sofriment diari de la seva població. Mentre no paren de caure les bombes, ¿no podríem recentrar la conversa i l’acció?
