Nostàlgia del sofisma

Segons un informe de la fundació V-Dem, tots els progressos democràtics aconseguits en les darreres dècades “s'han esfumat”. El 78% de la població mundial, gairebé sis mil milions de persones, viu avui sota règims autocràtics, una proporció que ens fa tornar a l'any 1986, a les vigílies del final de la Guerra Freda. Per primera vegada en dues dècades, hi ha més gent governada per “autocràcies tancades” (un 28%) que per “democràcies liberals” (només un 13%). L'informe indica que el 2022 quaranta-dos països estaven en procés d'“autocratització”, entre ells els EUA i el Brasil, malgrat la victòria in extremis de Biden i Lula sobre Trump i Bolsonaro: el pas de la dreta pel poder sempre deixa fòssils institucionals difícils de doblegar. Menys llibertat acadèmica i cultural, menys llibertat d'expressió, menys credibilitat electoral, menys drets civils, aquesta és la tònica que s'imposa al món per una mena de rèplica viral en què la dependència comercial de les democràcies respecte de les autocràcies (pensem en el poder econòmic de la Xina, Rússia o Qatar) debilita encara més les resistències liberals.

El més depriment de l'informe és segurament el patró a partir del qual V-Dem jutja els avenços i els retrocessos democràtics. Si ens fixem en el rànquing que s'inclou en la conclusió del treball, resulta que Alemanya i Austràlia s'enfilen a dalt de tot, però Espanya ocupa una digníssima setzena posició, per davant dels EUA, França o Grècia. No menyspreo el que tenim i estic disposat a defensar-ho; no són temps per deixar-se portar pel corrent, que condueix cada cop més de pressa a una cascada sense retorn. Però tampoc no hem d'oblidar, i menys en vigílies electorals, les cada cop més estretes limitacions de les nostres “democràcies liberals”. Com deia a un estimadíssim amic de la CUP, “si la democràcia es redueix a evitar pels pèls que governi la ultradreta, la ultradreta acabarà governant”. Si Espanya està a dalt de tot del rànquing, quin món ens descriu aquesta llista? Per referir-nos només als darrers dies, recordem que el TEDH acaba de reprovar la decisió del Tribunal Constitucional espanyol, que havia confirmat una sentència contra un sindicalista gallec que s'havia referit a “la puta bandera” i havia confessat el seu desig de cremar-la; i recordem també l'escandalós cas de lawfare contra Mónica Oltra, revelat mitjançant un informe policial que es va retenir intencionadament per tal que no sortís a la llum abans de les eleccions del 28-M. Espanya és un dels països més democràtics del món en un món que ha deixat de creure en la democràcia.

Perquè això és el que, al meu parer, no és capaç de mesurar cap informe i el que fa molt difícil frenar el precipici. Més enllà dels règims en trànsit d'autocratització, alguns ja al si de la UE, el més rellevant és la desdemocratització contagiosíssima de les poblacions. És veritat: a Occident l'abstenció endèmica i estructural cenyeix des de sempre un sector de les classes més desafavorides, a les quals mai no s'ha aconseguit integrar a les institucions per la via de la representació. I és veritat: fora d'Occident, en l'anomenat Sud Global, els valors democràtics, associats amb una Europa hipòcrita, avariciosa i colonial, sempre han despertat més suspicàcies que adhesions, com ho demostra ara la facilitat amb què el criminal imperialisme rus difon la seva propaganda antiimperialista i antioccidental. Però hi ha un fenomen relativament nou, transversal a la classe mitjana global, que capgira la corba democràtica ascendent que va començar titubejant després de la derrota de l'URSS i es va tancar amb la derrota de les Primaveres Àrabs. El que s'ha anomenat trumpisme té a veure sens dubte amb la manipulació per part d'“elits antielits” (per utilitzar l'afortunada expressió d'Amador Fernández Savater) del malestar de les classes mitjanes, que se senten amenaçades pel neoliberalisme, per la ciència i per –diguem-ho així– “la pèrdua de tots els noms”. Però, en un context com aquest, el determinant és el discurs; és a dir, el tipus de discurs que es desprèn –i que reprodueix– d'una atmosfera en què de sobte el més fàcil, el més sa, el més legítim, el més assenyat, és trobar un líder i un enemic: trobar un líder que ens assenyala un enemic. Això serveix, per descomptat, per a les ultradretes, però també sovint per a l'esquerra espanyola i per a l'independentisme català.

Em costa explicar-me, per exemple, l'èxit electoral del nacionalisme madrileny de Díaz Ayuso. Em nego a creure que ningú hagi volgut recompensar els 7.000 ancians morts a les residències, la corrupció del seu germà o el desmantellament de la sanitat pública. Els votants de Vox i del PP són tan raonablement ximples i tan prosaicament dolents com jo. No poden voler el Mal. Però tampoc no podrà ningú dir que han sucumbit al carisma d'Ayuso, a la seva intel·ligència demoníaca o a la seva retòrica ciceroniana. Ayuso no té discurs, no utilitza arguments, no intenta persuadir el seu interlocutor. Aquest és un altre indici fatal del procés de deteriorament democràtic que estem vivint. Fa uns dies jo parlava a la ràdio de “la nostàlgia del sofista”. Els sofistes, combatuts per Plató, van néixer en el marc de la democràcia atenesa dels segles V-IV aC. Jo, que soc molt platònic, no puc deixar de recordar amb envejosa malenconia l'esforç que feien Protàgores o Gòrgies o Hípies a les tribunes públiques per convèncer l'oient mitjançant sofisticats artefactes mentals, per articular arguments persuasius i embolcallar-los en fórmules retòriques. Aquesta era la vella política de la vella hipòcrita Europa: allò que, en definitiva, anomenem, i anomena l'informe V-Dem, “democràcia liberal”. Contra ella, i amb raó, la nova política (inclòs el processisme català) va intentar en la darrera dècada un nou procés constituent articulat emocionalment al voltant de veritats comunes i sentiments intensos compartits. Res de sofismes: il·lusions col·lectives positives. Es podia haver arribat més lluny i millor, és veritat, però la veritat és que el fracàs del populisme d'esquerres va franquejar el pas a un destropopulisme de sentiments igualment forts però negatius. Un sector de l'esquerra en reculada torna ara a les “veritats com punys”, oblidant que són els punys, i no les veritats, els que se senten al cos; i que, si es tracta de mobilitzar a cops de puny, la dreta sempre té totes les de guanyar. Així que intentem tornar al sofisma, sisplau, abans d'intentar-ho de nou contra el capitalisme.