La setmana passada, en aquest mateix espai, vaig referir-me a La fi de l’Homo Sovieticus, de Svetlana Aleksiévitx, per intentar entendre les dèries que inspiren Vladímir Putin, i al rellegir-lo he pensat que un passat mal digerit és sempre una potencial amenaça de futur. A Rússia i arreu. Per tant, si se’m permet de fer-ne una analogia, malgrat les distàncies siderals, diria que a casa nostra estem vivint una transició relativament similar -en podríem dir la fi de l’Homo processus - que per sort no té cap conseqüència cruenta, però sí que ens remet a un passat mal digerit. No té res a veure l’URSS amb la Catalunya del Procés, però hi ha un factor que ens agermana amb la generació de russos que van veure caure l’imperi soviètic: la nostàlgia de l’èpica. La nostra no és l’èpica de les victòries militars, sinó la de les causes perdudes. Però, durant tota una dècada, molts ciutadans de Catalunya es van nodrir de l’impuls de protagonitzar un episodi històric, una lluita col·lectiva amb un objectiu que semblava a l’abast.
Ara molts d’aquests protagonistes anònims del Procés viuen en un estat de malenconia, d’esperances decebudes, d’escepticisme respecte de les eines de canvi democràtic. Hem substituït la Catalunya que creia que les urnes ho podien tot per una Catalunya condemnada a allò que els mitjans anomenen “la gestió del mentrestant”, una expressió que ja de per si és anodina, i que a més és enganyosa, perquè el mentrestant sempre implica una recompensa final, o almenys alguna mena de desenllaç, mentre que aquest mentrestant nostre no se sap molt bé on porta. No sabem què estem esperant, ni per quant de temps.
En la política, i en la vida, no hi ha motor més poderós que les expectatives. La generació dels anys 70 va viure una llarga primavera de lluita contra el franquisme i de somnis de democràcia i progrés. Quan va culminar la Transició, Catalunya es va omplir de nostàlgics i descreguts, i Manuel Vázquez Montalbán, mig de broma mig seriosament, va fer famosa la sentència “contra Franco vivíamos mejor ”. Aquest sentiment, potser millor dir-ne sensació, és equívoc però absolutament humà. És humà enyorar els anys en què els canvis semblaven possibles. Sobretot si eren els anys de la nostra joventut. Però el Procés no va ser un fenomen juvenil, sinó intergeneracional, i de fet són els joves -sempre a la recerca de noves emocions- els que més de pressa se n’han desenganxat. En canvi, hi ha una legió d’independentistes d’edat madura o molt madura que a la nostàlgia hi afegeixen la recança de pensar que potser la seva gran oportunitat de viure un canvi històric ha passat de llarg, i qui sap si en tindran una altra.
Aquest sentiment de decepció s’ha vist aguditzat per les urgències planetàries (covid-19, Ucraïna), que ens tornen a situar en la perifèria de l’actualitat, allà on érem abans del Procés. No hi ha res d’estrany en tot això. Sortir del centre de l’escena i tornar a la penombra de les petites lluites quotidianes és complicat per a qualsevol. I no hi ajuda que els uns ens parlin cada dia de “decadència” i els altres ens convidin a actuar com si encara fóssim al 2017. Siguem o no independents, hem de deixar enrere la fatiga, repensar-nos des de la maduresa i recuperar la gent del Procés, que és una porció enorme del país, possiblement la més organitzada i la que té més fe en el futur de Catalunya. La manera de fer-ho és aprofitar tot allò que vam fer bé -que és molt-, repensar la resta i exigir als polítics que, si es torna a donar el cas, ens parlin de manera adulta.
