Probablement, l’escassetat (relativa) de notícies en ple mes d’agost va contribuir a amplificar una polèmica amb tan poca substància com la de la xiulada a l’alcaldessa de Barcelona al pregó de la festa major de Gràcia i la reacció del president d’Òmnium Cultural. En aquesta dinàmica sense fi de polèmiques efímeres en què vivim, les xarxes i alguns mitjans digitals van bullir durant uns dies. I com sol passar, uns i altres van mirar d’aprofitar l’anècdota per reforçar les seves posicions en una mena de guerra ideològica gallinàcia.
Els fets de la plaça de la Vila no tenen més recorregut, però algunes de les reaccions no deixen de tenir el seu interès. Principalment, perquè l’apel·lació de Jordi Cuixart a la idea de les lluites compartides va suscitar una reacció contrària en què s’hi va visualitzar una estranya coincidència entre un cert independentisme i els sectors més antiindependentistes de les esquerres catalanes. En un cert sentit, gràcies a aquesta anècdota intranscendent, vam poder comprovar a qui fan nosa les lluites compartides.
La idea de les lluites compartides fou una de les primeres campanyes d’Òmnium sota la presidència de Jordi Cuixart. La campanya reivindicava la mobilització i l’acció col·lectiva com a motor de canvi i progrés. I, sobretot, reivindicava la memòria de les lluites que van empeltar el catalanisme amb l’antifranquisme obrerista protagonitzat, sobretot des dels anys 60, pels treballadors i treballadores arribats a Catalunya des d’altres indrets de l’Estat. En aquella experiència compartida de resistència democràtica s’hi va forjar un espai compartit que va permetre, d’una banda, reformular i actualitzar la idea de la catalanitat i, de l’altra, conjurar l’amenaça lerrouxista de la divisió de Catalunya en dues comunitats. En són fills, entre d’altres, l’Assemblea de Catalunya, la recuperació de l’autogovern, el model d’escola catalana i el consens lingüístic de l’autonomia recuperada. El catalanisme postfranquista neix precisament en aquell espai de les lluites compartides, i plurals, de les resistències antifranquistes.
Evidentment, allò no fou una bassa d’oli: no cal idealitzar el passat per reivindicar-lo. Les contradiccions ideològiques i de classe, i els interessos contraposats de grups de poder enfrontats, van condicionar totalment les relacions entre aquells mons. A mesura que el franquisme quedava enrere, i la dreta espanyolista llanguia en els marges de la política catalana -i espanyola-, es va anar imposant la dialèctica bipolar entre el món convergent i el món socialista, que són els dos espais polítics que van acabar predominant en els respectius espais socials. Tot i l’agror de la confrontació superficial, es va preservar un cert espai de consens. Un consens en part basat en l’abstenció massiva a les eleccions al Parlament, en un repartiment tàcit d’administracions i espais de poder i en els silencis d’uns i altres respecte a la corrupció dels altres. Són els anys de l’oasi, en què es va preservar el consens de la normalització i l’autonomia, alhora que uns i altres es tapaven les vergonyes i es repartien el poder.
En aquell context, el record de les lluites compartides de la Transició es va anar apagant. Es va imposar una certa amnèsia sobre el protagonisme ciutadà en la recuperació de les llibertats, dels drets, de la dignitat dels barris i també de l’ús de la llengua. El relat dominant va tendir a tapar el paper crucial de la mobilització social en tot aquell procés, per privilegiar el paper de les institucions i les elits. Com sempre, la memòria la construeixen els que tenen el poder. Però si hi ha un lloc on la democràcia i l’autogovern són fruit de la mobilització ciutadana, és Catalunya.
Entre el 2003, amb l’ascens d’ERC i el Pacte del Tinell, i el 2011-12, amb la crisi, el 15-M i l’inici del procés, tot allò va saltar pels aires. Aquell consens amb peus de fang va arribar al seu límit. I la dreta espanyolista va recuperar el seu vell projecte de divisió de la societat catalana com a principal instrument per enfrontar-se al catalanisme, primer, i a l’independentisme després.
Aprofitant-se de les mancances del consens anterior, i de la dinàmica de polarització política, es va tensar la societat catalana. No tant com diuen alguns, però més del que seria desitjable, certament. Hi ha qui acusa l’independentisme de ser el “culpable” d’aquesta tensió, i suggereix que la demanda d’un referèndum d’autodeterminació és més del que pot resistir la unitat civil de la societat catalana. És una interpretació possible, extremadament conservadora, però possible. N’hi ha d’altres: també podem pensar que si l’Estat hagués accedit a articular un mecanisme per exercir el dret a decidir en lloc d’optar per la policia i el Codi Penal, la societat catalana hauria reforçat la seva cohesió.
En tot cas, en aquell context del 2015 Òmnium va decidir recuperar la memòria de les lluites compartides del passat, com un recordatori i un antídot davant l’amenaça de la divisió social. Tant des de determinats sectors de l’independentisme com des de les esquerres més antiindependentistes aquella aposta s’ha vist sempre amb una incomoditat mal dissimulada. Perquè desafiava els esquemes duals, i mirava de superar els límits estrets i predefinits dels clixés ideològics en què uns i altres es troben tan còmodes. Allò va tenir un èxit relatiu, certament. Però no menyspreable: sense la tossuderia d’espais com Òmnium (entre d’altres), qui sap fins on hauria arribat la dinàmica de divisió que atia l’espanyolisme, i que un cert independentisme no té manies a retroalimentar de bon grat.
Preservar la memòria de les lluites compartides, i projectar-la cap al present i cap al futur és, ara, més necessari que mai. Perquè és només des d’aquell espai ampli i transversal que es pot construir una solució democràtica als reptes que té la societat catalana. L’alternativa és la paràlisi dels blocs enfrontats i incomunicats, que és precisament on es troben còmodes els i les que aquests dies blasmaven les lluites compartides.
