La nosa del Marc / La moda del Maurici

La nosa del Marc

Quan en Marc Romera, ja de gran, va arribar a la meva escola, va ser la revolució. Jugava a bàsquet amb la destresa dels esquerrans, s’entrenava amb un tal Villacampa a les categories inferiors de la Penya i, a més a més, portava la cabellera molt més llarga que una majoria adotzenada, amb menys personalitat. Els nois, de cop i volta, volíem ser elàstics i seductors com ell. Les noies se’l volien lligar. I ell es deixava. De mica en mica, tot i que el nou heroi era d’un curs més gran, m’hi vaig anar acostant. L’esport d’equip, a aquestes edats, uneix prou. I vam viatjar junts a Ginebra, a veure com el Barça perdia una Copa d’Europa de bàsquet. Aleshores, el Marc ja escrivia poesia. Versos gens cursis, amb girs moderns i temàtiques poc tocades. Tot plegat, atrevit, inquiet, enginyós. Al capdavall, però, un vers anava formalment a sota de l’altre i una estrofa sempre al damunt de la següent. Era l’època en què, a classe de literatura, encara comptàvem síl·labes, col·locàvem hemistiquis i buscàvem rimes, de les consonants i de les altres, les que feien servir els poetes més agosarats. Llibre a llibre, la poesia de Romera ha evolucionat i ha madurat sense deixar, mai, de provar coses noves. Tota la seva obra anterior, però, queda superada ara pel poemari La nosa, el llibre que li ha servit per guanyar l’últim premi Carles Riba. Jo hauria dit que és prosa poètica. I ell m’hauria renyat, de valent, dient que, en tot cas, en aquest volum singular ell ha escrit poesia en falsa prosa. Doncs d’acord. Encara que hi hagi amagat la mètrica, els poemes dringuen bé, tenen ritme i molta música. Val la pena llegir un llibre que experimenta amb el llenguatge, que suggereix més que diu i que fuig dels sentimentalismes que ara tant s’aplaudeixen. Tot això, esclar, si resulta que ho he entès.

La moda del Maurici

La gràcia de l’artista és que fuig de modes i tira pel dret, arriscant. La desgràcia dels polítics -una de tantes-és que, per mantenir la cadira, no solen innovar. Aquesta setmana, però, Toni Comín, una cara poc coneguda del PSC però una veu molt influent gràcies a les tertúlies al Món segons Basté, se l’ha jugat i s’ha situat en l’òrbita d’Esquerra per convicció. Res a dir. Sí que m’ha sorprès, en canvi, la que és, al meu entendre, la frase política de la setmana. La va pronunciar Maurici Lucena, portaveu del PSC, amb el to perdonavides que li surt de tant en tant. Dolgut per l’acostament de Comín i la incorporació del Tete Maragall al partit de Junqueras, Lucena va dir que “ara mateix Esquerra està de moda; a veure què li dura”. I va esclafir a riure, cofoi de la seva ocurrència. No sé, encara, quin dels tres moments em va semblar més desafortunat: la frase, l’afegitó o la rialla final. En ple atac de banyes, és lògic que vulgui treure mèrits als republicans, el partit que surt disparat en totes les enquestes en la mateixa mesura que el PSC, ja de per si en els pitjors resultats de tots els temps, continua en caiguda lliure. Dir que està “de moda” sona com un menysteniment cap a la molta gent que, amb il·lusió, té ganes que Catalunya se separi d’Espanya. No em sembla que el procés sigui uns mitjons de rombes que es posen de moda perquè ho diguin les cartes dels lectors d’un diari. Mirem-ho per passiva. Va haver-hi un moment, no fa gaire, que el PSC tenia un president de la Generalitat, presidia les diputacions i tenia un alcalde a les quatre capitals catalanes. ¿A aquell corró de poder hi van arribar per moda o perquè eren un partit central, nuclear per al país? Segurament aquell PSC sabia llegir el sentiment del poble. Ara potser se’ls han entelat les ulleres.