Des del 7 d’octubre la Franja de Gaza ha sigut l’escenari d’una devastació que juristes i experts no han dubtat a qualificar de genocidi. Des del principi va quedar clar que la campanya israeliana no seria cap altra cosa que una operació d’aniquilació que, amb el pretext de la seguretat, es cobraria la vida de milers de persones. Les últimes xifres indiquen que s’ha superat la barrera dels 40.000 morts, mentre que hi ha estudis científics que fan una estimació conservadora de 186.000 morts directes i indirectes. No obstant això, la comunitat internacional sembla haver normalitzat aquesta tragèdia, fet que posa en relleu un inquietant patró d’indiferència cap a la mort i el sofriment en regions no europees, especialment quan l’agressor és un país que es percep com a part de l’ethos europeu i, per tant, civilitzat, com és el cas d’Israel.
El tractament mediàtic del conflicte a Gaza és un reflex clar d’aquesta normalització. Durant els primers dies, la cobertura va ser intensa, amb imatges de destrucció i morts que van acaparar l’atenció del món sencer. Però a mesura que l’ofensiva va continuar i que les xifres de morts es van disparar, la intensitat de la cobertura mediàtica va començar a esvair-se. Les morts, que haurien d’haver sacsejat la consciència global, es van convertir en simples estadístiques, reduïdes a nombres freds i deshumanitzadors. Un dels exemples més clars és el seguiment gairebé inexistent del debat a Israel, que ha arribat al Parlament i a diversos mitjans, sobre si els soldats haurien d’estar autoritzats a violar presoners palestins, després que s’hagi publicat un vídeo d’una càmera de seguretat que certificava una realitat que els palestins fa temps que denuncien.
Les anàlisis sobre la situació a Gaza sovint pequen d’altres omissions significatives. Mentre el món se centra en la tragèdia de Gaza, la repressió i intensificació de la violència contra els palestins en altres llocs de la Palestina històrica passen desapercebudes. A Cisjordània, les incursions de l’exèrcit israelià han augmentat dràsticament, amb detencions massives, demolicions de cases i un increment de la violència per part dels colons. Aquestes accions formen part d’una estratègia més àmplia de repressió que afecta tots els palestins, no només els que viuen a Gaza, i reforça la idea d’un conflicte sistemàtic i continu contra el poble palestí.
Aquest fenomen no és nou. La història ens mostra que quan les atrocitats passen al Sud Global, la reacció de la comunitat internacional tendeix a ser tèbia o inexistent. En el cas de Gaza, es va justificar la desproporcionada resposta militar israeliana amb l’argument de la legítima defensa. Malgrat tot, aquesta justificació va perdre pes a mesura que s’enfrontava a la crua realitat dels milers de morts, ciutats arrasades i un poble sotmès a un setge que viola tots els principis del dret internacional humanitari. Encara que alguns països han adoptat un to de denúncia i fins i tot han fet gestos simbòlics, com el reconeixement de l’Estat palestí, aquestes accions no han anat acompanyades de mesures efectives que posin fi a la impunitat israeliana.
El racisme sistèmic juga un paper insidiós en la normalització del genocidi de Gaza i de la violència multidimensional contra el poble palestí. Durant segles, les narratives colonials han devaluat les vides del Sud Global, i aquesta mentalitat continua en l’actualitat en context de colonialisme i apartheid per part del règim israelià. A conseqüència d’anys de missatges de deshumanització, la mort dels palestins és lamentada en termes abstractes, sense la mateixa intensitat emocional o indignació que es veuria si aquestes atrocitats haguessin sigut contra un poble no racialitzat. Aquesta disparitat en la resposta humanitària i política subratlla una inquietant jerarquia en el valor humà, en què unes vides importen menys que unes altres.
Aquest procés de normalització és profundament perillós. Quan la comunitat internacional s’habitua al genocidi i a la repressió, no només es permet que continuï la violència, sinó que s’estableixen precedents que posen en perill altres pobles d’altres parts del món. En permetre que la violència contra els palestins fos tractada durant anys com un conflicte crònic, es va anar legitimant la idea que la destrucció sistemàtica d’un poble pot ser acceptable sota certes circumstàncies, obrint la porta al genocidi actual, però també a altres violacions del dret internacional en altres parts del món, com passa actualment al Sudan o a la República Democràtica del Congo.
La normalització del genocidi de Gaza i de la violència en altres parts de Palestina, abans i després del 7 d’octubre, representa una taca en la consciència global. Havent acceptat passivament aquestes tragèdies, la comunitat internacional no només està fallant al poble palestí, sinó que està erosionant els mateixos valors d’humanitat i dignitat que diu que defensa. ¿Quan i com aconseguirem que els nostres governants trenquin aquest cicle d’indiferència i actuïn amb la urgència que demana una crisi d’aquesta magnitud, abans que el món s’acostumi a veure el genocidi i la violació sistemàtica de drets humans com alguna cosa no desitjable, però, en definitiva, normal?
