La normalització de l’extrema dreta
RADICALITZACIÓ. Fa només uns dies, la policia alemanya va apartar 29 agents acusats d’haver distribuït propaganda nazi a través de xats d’extrema dreta a WhatsApp: retrats de Hitler, creus gammades i un fotomuntatge on s’hi veia un suposat refugiat anant cap a una cambra de gas. Oficialment, a Alemanya s’han obert fins a 170 investigacions des del 2015 contra policies acusats de vincles amb l’extrema dreta. Però un reportatge recent del setmanari Der Spiegel n’ha comptabilitzat fins a 400 només els últims anys.
De cas en cas i de titular en titular, com si cada un d’ells fos només un incident aïllat, el perill de normalització d’aquesta violència s’ha anat instal·lant en el paisatge polític i social a Alemanya, però també a Hongria, al Regne Unit, Grècia, Itàlia, França o Espanya. Assassinats d’odi, radicalització a les protestes d’extrema dreta, repressió xenòfoba o atacs contra mitjans de comunicació. La violència és física i retòrica.
Des d’aquell mes de febrer de l’any 2000 en què el Parlament Europeu va aprovar una resolució que advertia que el nou govern que s’acabava de formar a Àustria, en coalició amb el Partit de la Llibertat de Jörg Haider, “legitimava l’extrema dreta a Europa” fins a la proliferació actual de forces populistes de dreta radical, cada cop més heterogènies però també amb més suports electorals, hi ha hagut tot un recorregut. El populisme de dretes ha deixat de ser el vot refugi de la protesta per convertir-se en opció de govern.
MEMÒRIA. El filòsof i escriptor Giorgio Agamben diu que “l’home europeu pot accedir a la seva veritat només a través d’una confrontació amb el passat, passant comptes amb la seva història”. En una de les Lliçons Ferrater Mora que va donar fa uns anys a la Universitat de Girona, i que ha publicat Arcàdia, Agamben deia que “és provant d’entendre el present que estem obligats d’alguna manera a interrogar el passat”.
Però hi ha una part d’Europa amb problemes de memòria, per a la qual el passat encara està pendent de reescriure; que s’aferra a nostàlgies violentes i blanqueja simbologies. Hi ha una normalització del llenguatge xenòfob i de bona part del discurs d’extrema dreta.
DIVISIÓ. Davant les incerteses presents hi ha qui s’ha dedicat a multiplicar els enemics, a alimentar la divisió o a tergiversar la força de les majories. Robert Reich, professor a Berkeley i antic membre de l’administració Clinton, parlava aquest cap de setmana a The Guardian de “secessions” electorals, de polaritzacions polítiques que divideixen un país en dos fins al punt del descrèdit institucional. Reich reconeix que una guerra civil és “poc probable” als Estats Units, però que “si finalment Trump es veu obligat a renunciar al poder, els seus seguidors el seguiran veient com el seu líder, i si conserva la presidència, molts, si no la majoria dels nord-americans, la consideraran il·legítima”. Trump com a element divisor. “La nació Trump se separarà de la nació anti-Trump”, escriu Reich.
La dreta es radicalitza i la democràcia es fa més feble. La fragilitat institucional no està únicament en la capacitat d’infiltració ideològica i en la mateixa polarització dels poders de l’estat sinó també, i sobretot, en la incapacitat de revertir-ho, de fer neteja quan toca i de renovar aquests poders sota sospita. Sense equilibri ni rendició de comptes, el sistema queda a mercè dels abusos de poder i de la sobrerepresentació de determinades oligarquies.
