La normalització de la cultura de la violació
L’inici del judici contra els cinc violadors d’una noia a Pamplona és una mostra clara i fefaent de com la nostra societat viu immersa en una cultura de la violació permesa, consentida i normalitzada. Les primeres sessions han demostrat com les violències sexuals que patim les dones s’excusen, es toleren i fins i tot es poden perdonar. La cultura de la violació està tan arrelada a la nostra societat, també en l’àmbit judicial, que a força de viure-la i patir-la es fa invisible i es legitima. Tant és així que no ens escandalitzem ni veiem una resposta contundent del poder polític quan les xifres són esgarrifoses: cada vuit hores una dona és violada a l’estat espanyol, i això que només es denuncia una de cada sis violacions.
En aquest judici, els agressors no són només cinc homes, també ho són, per omissió, per simpatitzar-hi i per no haver denunciat la violació, els 21 homes del grup de WhatsApp, i els molts que cada dia callen davant les agressions sexuals. La cultura de la violació implica no només els violadors sinó tot un sistema i tots aquells que normalitzen el delicte. Tots són còmplices, com també ho és un sistema judicial patriarcal que nega el valor de la paraula a la dona, la qüestiona i la interpel·la des de la culpabilitat.
La cultura de la violació permet, amb total impunitat, convertir en culpable la dona i confraternitzar amb els violadors. Ho estem veient en les decisions del jutge del cas de Pamplona, que s’ha negat a admetre com a proves els missatges compartits pels acusats i els seus amics per WhatsApp. També quan no s’ha permès a la noia declarar per videoconferència, cosa que li hauria evitat una situació que pot afectar greument la seva recuperació. I hem assistit amb perplexitat a l’admissió de l’informe d’un detectiu, contractat per un dels acusats, sobre la vida de la noia posterior a la violació. Unes proves que no són habituals en els procediments judicials per agressions sexuals i, quan ho són, ho acostumen a ser sobre les persones jutjades, no sobre les víctimes. No es pot entendre com és possible que un acusat de violació pugui espiar la víctima, saber on viu, què fa i amb qui ho fa. És intimidatori i es tracta d’una nova i flagrant violació de la seva intimitat.
El sistema converteix les víctimes en culpables des del moment que es qüestiona la dona abans, durant i després de l’agressió amb l’única finalitat de justificar el violador. I és que la cultura de la violació s’uneix com a arma executora al masclisme que menysprea i infravalora les dones i a la perpetuació dels estereotips que es converteixen en una llosa per a la vida i la llibertat de les dones. El discurs posa el focus en les dones, i som les dones les que hem de demostrar la culpabilitat dels agressors perquè preval la idea que som les responsables de les violacions. I quan patim una agressió se’ns demana una resposta contundent sense tenir en compte l’estat de xoc i l’instint de supervivència que s’activen davant una agressió. Després, malgrat els processos de dissociació, l’estrès posttraumàtic i tota la simptomatologia emocional invisible al ulls d’un tercer que patim, som culpables de sobreviure.
Aquest discurs i el sistema que l’alimenta perpetuen les violacions, en lloc d’articular condemnes unànimes contra els violadors. Després ens preguntem per què les dones no denunciem. Doncs per tot el que ara mateix viu la noia de Madrid, per por a ser qüestionades, per por que no se’ns cregui, per no reviure un moment traumàtic, per no enfrontar-nos als violadors, per no veure com la teva vida és qüestionada i la teva intimitat vulnerada. Perquè tot plegat no fa més que potenciar el que vas viure en comptes de minimitzar-ne les conseqüències.
Doncs sí, denunciem poc perquè sabem que el procés judicial provoca una victimizació secundària i se’ns revictimitza quan el que volem és oblidar i refer la nostra vida. Les dones sobrevivim, per molt que molesti, i ho fem lluitant contra la cultura de la violació en una societat masclista en què l’home considera que pot usar la dona com vulgui i que, a més, compta amb la complicitat del sistema, que minimitza les agressions sexuals, culpabilitza la dona i nega la violació. Esperem que el poder judicial ho entengui. Ja seria hora.