La normalitat suïssa que enlluerna

Quan un viatja a un altre país on el nivell de contagis de coronavirus no és alarmant, gràcies al control conjunt entre govern i ciutadania, s'adona de tot el que hem perdut a la nostra vida quotidiana arran de la pandèmia. Això em va passar quan vaig aterrar a Suïssa per visitar la família del meu espòs, que és originari d'aquest país. En sortir de l'aeroport de Basilea, la primera sorpresa va ser veure que gairebé ningú portava mascareta pel carrer. Nosaltres, acabats de baixar de l'avió, portàvem les N95 i ens vam sentir com quan apareixes vestit d'etiqueta a una festa informal. Pensàvem que podríem prescindir de la mascareta només en espais oberts, però l'endemà, quan vam anar amb els nens al supermercat, érem els únics que la portàvem. La gent ens mirava amb una mica d'estranyesa, com quan nosaltres vèiem estranys els turistes asiàtics que, des de fa anys, es passejaven per Barcelona amb aquest binomi inseparable que era la mascareta i l'aparell de fotos. Per l'idioma, identifiquen el nostre lloc d'origen i entenen que venim de la zona vermella. La premsa portava dies reproduint a les pàgines dels principals diaris imatges de les platges de Barcelona plenes de gom a gom i unes xifres de contagis que parlaven d'una Espanya fora de control. Després d'omplir el carro amb formatge Gruyère i bosses de Läckerli, unes galetes especialitat de la regió, em vaig dirigir a la secció de la fruita i vaig veure que no hi havia guants i la gent agafava la fruita directament amb la mà. Com? ¿A la Suïssa alemanya hiperhigiènica i regulada no hi ha guants en plena pandèmia? En arribar a casa rento la fruita amb sabó i de sobte sento un crit "Goht’s no!"Què fas! Era la meva cunyada mirant-me com si fos una assassina en sèrie esquarterant la meva víctima. Quedi ben clar, senyor lector, que si un suís eleva el decibel és perquè una cosa realment greu està passant: desinfectar la fruita és un crim. Recordi-ho bé. Titubejant, vaig intentar justificar-me dient que a Espanya és el que es recomana en aquests temps de virus mortals i que durant tota la meva vida a Mèxic s'havia de desinfectar la fruita i la verdura amb unes gotetes que mai falten a la casa de qualsevol mexicà, perquè no fer-ho equivaldria a agafar una bona tifoidal que et podia enviar directe al Mictlán, el regne dels difunts, però no vaig trobar indulgència al meu al·legat, així que els dies que van restar de les meves vacances em vaig menjar les pomes només passades per aigua i demanant a l'esperit de Guillem Tell que no estiguessin coronades.

Mentre la família passava el dia arreglant el jardí, una afició molt suïssa, jo passava el dia indagant com un país amb 8,5 milions d'habitants, un milió més dels que té Catalunya, havia controlat des dels seus inicis la pandèmia sense tenir un confinament obligatori, només usant mascareta al transport públic (només alguns cantons l'exigeixen també en comerços) i sense privar-se de sortir a caminar o fer esport a l'aire lliure. Així van arribar a la xifra de 41.000 infectats, 34.800 recuperats i 2.000 morts. A més, durant el pic van sobrar llits hospitalaris, la qual cosa va permetre socórrer els països veïns i, per acabar-ho d'adobar, els nens van tornar a les escoles abans de l'estiu i ara hi han tornat des de l'agost. Com s'ho fan?

D'una banda, el testatge estratègic i sistemàtic implementat des dels primers casos al febrer a persones de risc o viatgers de zones afectades va permetre oportunament la detecció, rastreig i aïllament d'infectats. Des del 25 de juny l'app de rastreig té més d'un milió d'usuaris. Són pocs, no obstant això, les quarantenes es compleixen rigorosament perquè, en cas contrari, la multa pot costar 5.000 francs. Fins ara els viatgers d'una llista de 46 països han de fer quarantena en arribar, entre els quals recentment Espanya, i n'hi ha una altra de molt llarga de països que no hi poden entrar. Però hi ha un altre factor determinant que va observar el meu fill de 13 anys quan va veure que al carrer hi havia bicicletes amb un valor superior als mil euros aparcades sense cap cadena antirobatori i, amb freqüència, es troben camps de flors sense vigilància on qualsevol pot collir-ne i fer el seu propi bouquet deixant en una caixa les monedes corresponents al seu valor. Algú podria anar-se'n sense pagar o endur-se'n directament els diners, però el suís mitjà confia que això no passarà, com confia que l'altre està prenent les mesures adequades per no contagiar. És una societat on les normes de convivència es respecten fins a aquest grau. En el gen suís està impresa l'actitud de previsió i del compliment de les regles comunitàries per preservar el seu estat de benestar que tant caracteritza Suïssa, i apliquen aquesta idiosincràsia a l'àmbit privat en època de covid amb una disciplina que sorprèn. La distància social en l'àmbit familiar la implementen sense conflicte. Sent nouvinguts i en entrar a casa de la família, vaig pensar que l'àvia es llançaria a abraçar als nets, però no. No va haver-hi petons ni abraçades, només la pregunta: “Esteu tots sans?” “Sí”, van contestar els nens amb aquesta veueta tremolosa de qui espera no defraudar. Durant els següents dies, rebem diverses invitacions d'amics i el protocol tàcit era el mateix: reben al jardí, és a dir, a l'aire lliure, les trobades són amb poques persones, eviten els grups, no s'allarguen més del que cal, i no hi ha petons ni abraçades, encara que en tinguin moltes ganes. A Suïssa, quan se saluden, es fan tres petons, així que, fent el compte, ens estalviem més de 150 petons per persona, jo ja em sentia com a Cinema Paradiso fent el recompte.

Mentre que el principal focus de contagis a Espanya són les reunions familiars o d'amics, el país helvètic no té cap problema a l'hora de portar-les amb extrema prudència, una cosa que ens costa força als llatins i hispans. Però hi ha un altre factor que impulsa la responsabilitat ciutadana, ja que Suïssa és una de les democràcies més sòlides del món, on els ciutadans són convocats a votar en moltes decisions locals i nacionals: tan sols en els últims 30 anys hi ha hagut una mitjana anual de nou volksabstimmungen o referèndums. Aleshores, el ciutadà és conscient que té a les seves mans el poder i l'obligació de canviar l'esdevenir quotidià.