Normalitat? Quina?

S’acostuma a identificar “la normalitat” amb la vida quotidiana, la reiteració de la feina, els estudis i els sacrificis del curs quan la nostra vida s’oblida del mar i de la importància d’un tomàquet. Però de “normalitat” cadascú té la seva. No és la mateixa la de la noia que es punxa cada dia al davant del diari al carrer del Raval que la de la directora de l’escola en què es recolza. Realitat, normalitat i fugida són idees diferents per a elles.

Curs polític

La tornada al curs polític coincideix amb un canvi fonamental a la Generalitat de Catalunya, amb el primer govern no sobiranista des del 2010, quan el president Montilla i el seu conseller d’Economia van haver d’admetre amb dignitat que l’oposició la tenien a la judicatura i al PSOE.

Cargando
No hay anuncios

Avui un PSC més proper al PSOE que al maragallisme torna a la Generalitat amb ganes de “normalitat”. Però què és normalitat a Catalunya avui? “Normalitat institucional”, per exemple, és com una part de la premsa ha qualificat la recepció del president Illa al rei Felip VI en els actes de presentació de la Copa Amèrica. S’entén la voluntat de les forces vives de passar pàgina dels anys del Procés i de tornar a l’statu quo tradicional, però és poc realista pensar que l’amnèsia funcioni.

A Catalunya han passat prou coses els darrers anys perquè aprenguem els uns i els altres que el temps no ha passat en va. Si la “normalitat” s’interpreta com una manera de passar pàgina i actuar com sempre, la política catalana només estarà abocada a un període de silenci abans de tornar al cicle del conflicte. Potser del conflicte eternament cíclic.

Cargando
No hay anuncios

El pèndol de la història és massa poderós per menysprear-lo i la història demostra tant la dificultat d’encaix de Catalunya a Espanya, la voluntat de ser i la resistència del catalanisme a dissoldre’s, com la reacció de l’Estat al canvi i a la reforma. Avançar demanarà diàleg, tensió a favor del canvi i no fer veure que el Procés ha sigut un parèntesi a oblidar per part d’aquells que es considerin reivindicats per la formació de govern. Avançar també requerirà complir els acords, una qüestió sempre pendent entre Catalunya i l’Estat, sigui quin sigui el color dels governs catalans.

Canviar Catalunya

El govern Illa aspira a la normalitat centrant-se en la gestió, però no ho tindrà fàcil, ni amb la majoria parlamentària insuficient que té al Parlament de Catalunya ni tampoc amb les tensions internes del PSOE i les externes, amb un PP sempre disposat a fer una oposició obstruccionista i condicionada per l’extrema dreta ja no només en la política catalana. Bona mostra de com Vox condiciona els populars ha sigut la irrupció d’un debat simplista i irritant sobre la immigració i l’efecte crida. Un país que només creix per l’entrada d’immigrants, que representen el 71% de l’increment de la població activa (2022-2023), mereix un debat una mica més seriós que separi mercat laboral, drets i deures de la ciutadania i seguretat en àmbits diferents. Un debat entre govern i oposició sense fer trampa menystenint la qüestió ni sobreactuant per acontentar Vox.

Cargando
No hay anuncios

Canviar Espanya

Però els debats tranquils no són propis de la política espanyola. Potser ni de la política contemporània. I si Feijóo tingués raó? ¿I si Pedro Sánchez està intentant canviar l’estructura territorial d’Espanya?

Cargando
No hay anuncios

En alguns països es reformaria la Constitució, es canviaria la numeració de la república o es faria una nova transició. En qualsevol cas s’admetria el problema fonamental, es faria un diagnòstic comú de fets i s’obriria un període de negociació. Fins i tot es faria un referèndum. Però a Espanya s’ataca el tema medul·lar de l’arquitectura territorial com es pot, a espasmes. El convenciment de Sánchez neix de la imposició de la realitat de l’única majoria parlamentària possible. Per la seva banda, la canilla de l’oposició garanteix fer tota l’obstrucció possible a l’aplicació de qualsevol acord que ataqui el nucli del problema, com intenta fer la reforma del sistema de finançament.

Salvador Illa haurà de negociar alhora amb el PSOE i ERC, i no ho tindrà més fàcil amb els seus. Més enllà de l’equilibri de símbols dels primers dies posant una bandera espanyola i un rei per aquí i una diada i Poblet per allà. Illa haurà de triar quin president vol ser, i els seus predecessors tenen una extensa experiència en l’incompliment dels acords del PSOE amb la Generalitat. Aquesta també és la normalitat de la política espanyola, on es pacta i no es compleixen els acords. On no es fan públiques les dades que permeten tenir una idea transparent de la realitat, on no s’executen les inversions promeses i on no es transfereixen les polítiques acordades o es fa sense fons que permetin fer-les efectives. Illa vol “ajudar Espanya”, però primer necessitarà que els seus l’ajudin a ell i honorin els acords.