La normalitat de la pobresa
L’optimisme s’estén aquests dies perquè es comença a veure que l’anhelada normalitat prepandèmica és a tocar. Bona part de les restriccions pel covid-19 s’han aixecat i, col·lectivament, es té la sensació que tot es comença a posar al seu lloc. És una bona notícia, però no per a tothom. Per a milers de llars catalanes, la normalitat és, en realitat, continuar vivint amb moltíssima precarietat, sense tenir recursos per cobrir necessitats bàsiques com l’alimentació, l’habitatge i les factures energètiques. Aquesta és la seva “normalitat”, la d’abans i la d’ara.
La raó és que les polítiques socials que s’han aplicat fins ara no han funcionat. Ni tan sols han estat efectives per revertir els estralls de l’anterior crisi socioeconòmica del 2008, i l’herència és una bossa de pobresa, exclusió i desigualtats que s’ha anat inflant i que amb la pandèmia ha rebentat de cop i ha mostrat la cara més amarga. Un de cada quatre catalans i catalanes està en situació de pobresa o exclusió social, i 850.000 en pobresa severa, és a dir, que sobreviuen amb menys de 535 euros al mes. El risc de caure en la pobresa no ha baixat: tot al contrari, ha augmentat. Ens trobem davant les pitjors dades de pobresa dels últims 10 anys, i això que aquesta radiografia és de just a les portes del covid-19. L’impacte real, almenys en xifres, no el sabrem fins a l’any que ve, quan disposem de les dades del 2020.
El que sabem del cert, perquè les entitats socials estem acompanyant i oferint suports essencials a aquestes persones, és que el sistema de protecció i drets socials està fallant. La crisi social avança a un ritme desbocat i, en contraposició, la burocràcia i la lentitud segueixen instal·lades dins aquest sistema, incapaç d’adaptar-se amb rapidesa a l’emergència. Tot és lent, desesperadament lent, siguin els processos en si o sigui la mateixa acció política. L’exemple més clar és la garantia del dret a l’habitatge. D’aquí menys de dues setmanes s’acaba la suspensió de desnonaments i llançaments de famílies en situació de vulnerabilitat i la moratòria per al pagament de la hipoteca i el lloguer, que formen part de l’anomenat escut social del govern espanyol, que finalitza el 31 d’octubre. Si es torna a allargar, serà la quarta pròrroga d’unes mesures urgents. La quarta. ¿Fins quan es posaran pedaços a un problema d’extrema gravetat com és l’accés a l’habitatge? Aquesta lentitud desespera les famílies. El deute es continua acumulant perquè és una moratòria, no una condonació, i l’angoixa de quedar-se al carrer es manté perquè les dates dels llançaments es van endarrerint a l’espera d’una solució definitiva, que hauria de quedar recollida en la llei d’habitatge estatal. La legislació ha estat encallada durant mesos, malgrat estar immersos en una crisi social sense precedents, i ara sembla que s’ha desbloquejat. El procés, però, segueix sent etern. Encara no se sap la lletra petita de la llei, cal veure si el govern central finalment hi donarà llum verda aquest mateix mes d’octubre i també falta que, un cop entri al Congrés de Diputats i al Senat, aconsegueixi els suports necessaris, cosa difícil veient les reticències mostrades per alguns partits polítics. Així doncs, pel cap baix, anem a l’any que ve. L’agonia es dilata i, en paral·lel, milers de persones perden casa seva mentre esperen respostes que haurien de ser urgents. Malgrat la moratòria, a Catalunya cada hora hi ha més d’un desnonament.
Per si les famílies no en tinguessin prou, el sistema els prepara més entrebancs. La tramitació per accedir als instruments que garanteixen uns ingressos mínims a les persones en situació de pobresa severa -la renda garantida de ciutadania i l’ingrés mínim vital-és excessivament feixuga. Molta paperassa, requisits massa excloents, falta de coordinació entre les dues prestacions i, per si no n’hi hagués prou, incompatibilitat amb les prestacions a l’habitatge, cosa que obliga les persones a escollir entre una ajuda per fer front al cost de l’habitatge o una prestació per pagar productes bàsics i factures energètiques, quan ni amb una ni amb l’altra ni tan sols arriben a cobrir les necessitats més bàsiques.
És l’hora d’aplicar canvis profunds i revisar, a consciència, totes les polítiques socials per analitzar per què continuem estant encallats pràcticament en el mateix punt, però sobretot cal tenir clar que la reducció de la pobresa passa per assegurar un treball decent, l’accés a un habitatge digne i assequible i la garantia d’ingressos mínims. Sense aquests tres drets, absolutament interdependents, no es podrà trencar el cercle de l’exclusió.
