La normalitat anòmala

El vicepresident del Consell de Seguretat de Rússia amenaça de llançar un míssil contra la Haia. Després d'un conjunt de pujades espectaculars al llarg de gener i febrer de 2023, les borses es desinflen perillosament a conseqüència d'una crisi bancària que no se sap ben bé cap on mena. Alguns viròlegs alerten del perill que pot suposar l'expansió d'una grip aviària que, en cas de fer-se efectiva, podria superar els efectes de la pandèmia de covid-19. L'enfrontament bèl·lic entre els Estats Units i la Xina sembla més a prop que mai. Putin i Xi Jinping es troben per a no se sap ben bé què. Gairebé un terç dels catalans no dormim correctament. Un vint per cent de les dones usuàries de Tinder afirmen haver estat violades en alguna trobada iniciada a la plataforma. La reforma de les pensions a França porta a una tensió política insostenible que podria estendre's a altres països de la Unió. Trump diu que el detindrà l'FBI i crida a una mobilització similar a la que va desembocar en l'assalt al Congrés. Continuem? Em sembla que no cal...

L'anterior paràgraf està redactat a rajaploma, quasi a l'atzar, a partir de notícies llegides en aquest mateix diari fa només uns dies, o fins i tot unes hores. En el seu conjunt, sembla descriure una situació anòmala que, paradoxalment, emmarquem en la plena normalitat. Que un mandatari rus insinuï que pot atacar els Països Baixos com qui diu Llúcia, i que quasi en el mateix moment un expresident nord-americà es comporti com un adolescent histèric i amenaci amb mobilitzacions que poden tornar a acabar molt i molt malament, no és de cap manera normal, sigui quin sigui el matís que volem atorgar a aquesta sempre problemàtica paraula. Dit això, cal fer-nos una pregunta: ¿ens hem instal·lat i hem assumit realment l'existència d'aquesta normalitat anòmala, o bé no ens l'acabem de creure? ¿O potser tot plegat respon a una altra lògica? Fa, posem per cas, cinquanta anys, el 1973, passaven coses tant o més greus que les que s'esdevenen avui: continuava la Guerra del Vietnam, l'OPEP duplicava el preu del petroli, etc. Tot consultant l'hemeroteca –una de les meravelles de la digitalització és poder-ho fer fàcilment, i de franc–, un observa que existia una sensació d'inquietud, evidentment, però no el pressentiment que la normalitat havia deixat de ser normal, per entendre'ns. En el triple context de: a) la Guerra Freda; b) el món no globalitzat, sinó dividit en blocs, i c) una economia que encara no havia tastat l'amargor de les successives reconversions industrials, la sensació que podia passar qualsevol cosa terrible en qualsevol moment semblava menys acusada que la d'ara. La prova del nou és que les expectatives generacionals eren raonablement optimistes (i es van acomplir). En definitiva: no és que el personal tingués llavors una visió candorosa de la realitat, sinó que ubicava les amenaces –que existien, i eren greus– en un context puntual, no generalitzat. Els més porucs es feien construir un refugi nuclear; a la plàcida Suïssa se'n van fer milers. En les circumstàncies actuals, tanmateix, de què serviria, un refugi nuclear? ¿Protegiria els joves d'un futur laboralment precari i incert? ¿Faria baixar la temperatura global? ¿Aturaria l'avenç del populisme i de l'extrema dreta? ¿Resoldria el problema energètic? És obvi que, a diferència del que passava fa mig segle, no hi ha cap possible refugi nuclear contra aquesta normalitat anòmala.

M'agradaria pensar que tot plegat també permet fer una lectura més o menys positiva i optimista. En efecte, una cosa tan extraordinàriament lesiva per a l'economia mundial com el llarg confinament derivat del covid-19 ha tingut els seus efectes, però no ha portat a cap situació apocalíptica. Les successives onades de crisis iniciades l'any 2007 han empitjorat el món, però no han desembocat, ni remotament, en coses tan inquietants com les que es van viure a la dècada del 1930. Malgrat les dificultats del continent, l'esperança de vida a l'Àfrica ja no té res a veure amb la de fa 50 anys. Són només tres exemples. Potser, doncs, la nostra percepció no és ben bé la d'una normalitat anòmala sinó la d'una anomalia que, en esdevenir quotidiana, s'ha transformat en una altra cosa més digerible. No, no hi ha, ni hi pot haver, un refugi nuclear contra determinades amenaces que avui són reals i tangibles, i potser per això hi hem renunciat sàviament. Però tampoc sembla assenyat esgrimir certes utopies maximalistes com les que es posaven damunt la taula fa mig segle. Per a bé i per a mal, l'anar fent és el signe dels temps.