Arran de l'ofensiva del govern espanyol contra la internacionalització del dret a decidir, el ministeri d'Afers Estrangers ha enviat a les ambaixades i consolats un document en què s'afirma que Catalunya no pateix espoli fiscal, llevat que s'admetin càlculs poc fiables, sinó que només compleix el principi de solidaritat previst a la Constitució.
En aquest document es diu que el dèficit fiscal mitjà de Catalunya en el període 2006-2010 va ser de 6.910 milions d'euros anuals (3,6% del PIB). Aquesta xifra contrasta fortament amb els càlculs oferts per la Generalitat de Catalunya, segons els quals en aquest període el dèficit fiscal mitjà va oscil·lar entre els 11.412 i els 16.459 milions d'euros anuals, depenent de quin sigui el mètode de càlcul utilitzat, el de flux del benefici o el de flux monetari, respectivament. En termes de PIB, el dèficit fiscal anual se situava entre el 6% i el 8%.
Per què aquesta divergència? La raó és que el govern espanyol ofereix tan sols les xifres provinents de l'enfocament del flux del benefici, que proporciona un dèficit fiscal més baix que el del flux monetari, i no té en compte si el pressupost central està equilibrat o no.
La diferència més rellevant entre els dos mètodes de càlcul esmentats rau en com es comptabilitza la despesa pública del govern central. L'enfocament del flux del benefici assigna la despesa al territori on es localitza el seu beneficiari, independentment d'on es produeix el servei públic o on es localitza la inversió. En canvi, l'enfocament del flux monetari atribueix la despesa al territori on es materialitza, independentment del lloc geogràfic on s'ubiquen els beneficiaris. Per tant, la despesa s'assigna on es localitzen el personal, la utilització dels béns corrents i serveis, la percepció de les transferències i la realització de les inversions. Això vol dir que, d'acord amb el primer mètode, una part de la despesa del personal dels ministeris ubicats a Madrid o del Museu del Prado s'imputa a Catalunya, ja que es considera que els catalans en som beneficiaris. Alternativament, d'acord amb el segon mètode, cap d'aquestes despeses s'assigna a Catalunya, ja que no hi tenen lloc.
Els dos mètodes són solvents i estan avalats acadèmicament. Amb tot, es pot dir que el del flux monetari és fàcil d'aplicar si es disposa d'un sistema comptable públic territorialitzat. El mètode del flux del benefici és més complex perquè fa necessari que s'estableixin hipòtesis sobre com ens beneficiem els catalans de despeses que es fan fora de Catalunya. Cal preguntar-se quina diferència hi ha per a un català entre el benefici que li pot proporcionar l'existència del Museu del Prado o la del Museu del Louvre. En canvi, d'acord amb aquest mètode, un es comptabilitza i l'altre no.
Un segon aspecte metodològic important és que els saldos fiscals s'han de calcular tenint en compte si el pressupost central està equilibrat o no, és a dir, si presenta dèficit o superàvit. Per exemple, en una situació de fort dèficit pressupostari com l'actual, per calcular el saldo de la balança fiscal és necessari considerar no només els impostos que els catalans paguem per finançar la despesa pública del govern central, sinó també l'endeutament en què aquest govern incorre per finançar-la, ja que aquest deute serà una càrrega futura per als ciutadans (s'haurà de tornar) i molt probablement en forma de més impostos. Els càlculs del govern espanyol no tenen en compte aquesta càrrega i caldria fer-ho. És el que tècnicament és diu neutralitzar el saldo fiscal.
En aquest punt el lector es pot preguntar si la metodologia que aplica la Generalitat és semblant a la d'estudis d'altres països i si la magnitud del nostre dèficit fiscal és semblant a la dels territoris d'aquests països. Pel que conec, els estudis de països com Austràlia, els EUA, el Canadà i Bèlgica a l'hora de territorialitzar les despeses apliquen una metodologia que es correspon bàsicament amb l'enfocament del flux monetari i ofereixen els saldos fiscals neutralitzats. Per tant, la metodologia aplicada per la Generalitat està dintre dels estàndards internacionals i no es pot qualificar de poc fiable, com fa el govern espanyol.
Pel que fa a les magnituds, podem mencionar el cas d'Austràlia, on els estats més rics, Austràlia Occidental i Victòria, tenen uns dèficits fiscals del 3,93% i del 0,89% del PIB, respectivament. Als EUA, cal posar en relleu els estats de Nova York (4,03%) i Massachusetts (3,86%), i al Canadà, les dues províncies més riques, Alberta (3,23%) i Ontario (2,33%). Finalment, cal destacar el cas de Flandes, amb el 4,40% del PIB.
Les xifres anteriors les hem de comparar amb el nostre dèficit fiscal del 8% del PIB. ¿Com es pot qualificar aquest dèficit? ¿És només solidaritat, i no pas espoli fiscal, com pretén fer creure el govern espanyol? Prefereixo que el nom el posi el lector.