VEIG AL METRO un anunci de l'Associació Catalana de Fibrosi Quística amb la cara d'un nen i dues frases: "Tu respires sense pensar. Jo només penso en respirar". Comunicativament, és impecable: qui el llegeix l'entén a la primera. Normativament, en canvi, és incorrecte.
És un cas de fort desajustament entre norma i ús. El verb pensar regeix en però la norma del canvi de preposició, fidel al català antic i contradient l'ús espontani actual, ens obliga a canviar en per a davant d'infinitiu: "Pensa en les claus" però "Pensa a agafar les claus".
D'altra banda, l'infinitiu que equival a una oració temporal porta al davant al en l'ús espontani, però la norma només l'accepta amb en . L'equivalent normatiu d'"Al saber-ho van protestar" és "En saber-ho van protestar" o "Quan ho van saber, van protestar".
Així, doncs, el "Jo només penso en respirar" d'ús espontani, però incorrecte, és "Jo només penso a respirar" en català correcte; i el "Jo només penso en respirar" correcte, però incomprensible per a algú que no tingui almenys el nivell D, equival a "Jo només penso al respirar" en incorrecte ús espontani o bé al més habitual i també correcte "Jo només penso quan respiro".
Un embolic important que convida a pensar que la llengua respiraria millor si l'estricte binomi incorrecte / correcte es flexibilitzés en el més dúctil adequat al registre informal / adequat al registre formal . Per aquest camí van Badia i Margarit en la seva gramàtica del 1994 i la Gramàtica normativa valenciana del 2006. Desitgem que la molt esperada, i sembla que imminent, gramàtica de l'IEC també hi vagi.