Esquerra vol derogar el delicte de sedició i el govern espanyol ho deixa en una mitja reforma. Europa, o no té delicte de sedició o les penes més altes són de menys de la meitat que a Espanya. Tant se val. Ara, si el problema només fos la sedició, rai.
El president Mas i tres dels seus consellers van ser jutjats i inhabilitats arran de la consulta del 9-N per desobediència i prevaricació.
El Tribunal de Comptes va perseguir per malversació desenes de càrrecs electes i funcionaris.
El Tribunal Suprem va acusar els presos polítics de rebel·lió, com si fossin guàrdies civils entrant el Congrés de Diputats disparant les metralletes.
El PP ha proposat recuperar el delicte de convocatòria il·legal de referèndum.
El Parlament no va poder investir un candidat a la presidència que s’havia presentat a les eleccions i les havia guanyat sota amenaça de processament del president i la mesa de la cambra. Per les mateixes raons, el Parlament no pot aprovar una resolució contrària a la monarquia o a favor del dret a l’autodeterminació.
El desplegament de policies nacionals i guàrdies civils més gran vist a Espanya tenia com a objectiu població pacífica i desarmada. El discurs més agressiu que el rei pronunciarà en tot el seu regnat va ser contra una part de la seva pròpia població. Els recursos d’un raper mallorquí van fer caure el delicte d’injúries a la Corona de l’ordenament jurídic... belga.
En matèria d’unitat, la llei espanyola continua mantenint un esperit i unes pràctiques d’estat d’excepció que són inversament proporcionals a la confiança que té el sistema democràtic de cohesionar la societat per adhesió. Aquí, la llei serveix per protegir-se de l’enemic. De l’enemic interior, esclar. A l’enemic exterior ja el pararien amb els tancs Leopard si no estiguessin rovellats.
