Els que només esperem l’endemà

El moment bonic de veritat és el matí del dia després. Llevar-se abans que tothom i repassar les restes que han quedat a la taula o a la nevera. La nit ha fet que totes les forces canviïn. Van quedar tres bunyols de bacallà, perquè tothom va preferir les croquetes. Però avui els tres bunyols, freds de la nevera, són l’esmorzar més meravellós. Com a la discoteca, les sobres d’ahir són el banquet d’avui. Les pastes salades amb ametlla, que sempre, sempre, sempre sobren, i anit van sobrar, aquest matí seran menjades displicentment i sense cap ordre lògic, però amb sinceritat. Hi haurà una plata a la nevera plena de diversitats. Tres llesques de pa amb tomàquet, trossos de formatge, potser tres o quatre rodanxes de fuet. Tot allà, sense ordre ni concert. Hi ha gaspatxo, en una ampolla de plàstic, i, què carai, en fas un glop. A la porta de la nevera, queden ampolles mig plenes. De vi, però també de bombolles. En van quedar a fora, al final de la nit, a les glaçoneres, i tu, anticipant l’endemà, vas regar les plantes amb el gel fet aigua i vas desar les ampolles, perquè avui estiguessin fredes. A la taula, un tros de coca, de fruita, esclar, perquè com les pastes salades, sempre és la que sobra. Més bonic que la festa és la preparació de la festa i l’endemà de la festa. Aquest esmorzar en solitari, amb més avidesa que gana, a la taula, parada encara. Després, potser escombraràs, recolliràs bengales cremades, que van quedar per terra, les garlandes et sabrà greu treure-les. Veuràs cebetes sense explotar, que sempre en trobes, i les recolliràs. I llavors, rient per les bombolles que t’has pres, les llançaràs a terra per provar si aquest cop sí que exploten. El gat ja haurà sortit de sota el llit i aquest soroll, tan poca cosa, no l’espantarà pas.