Només la bona informació ens farà lliures
Els darrers esclats de violència al carrer –a Barcelona per la Mercè, i ara a Manresa, a Vic i a Molins de Rei–, àmpliament difosos a les xarxes socials, han creat un notable estat de preocupació. Són accions protagonitzades en uns casos per bandes juvenils de perfils ètnics definits enfrontades entre elles, i en d’altres per grups nombrosos d’individus –a Molins eren més de cent– que cometen actes greus d’un vandalisme gratuït. La pregunta que hom es fa legítimament és si es tracta de fets aïllats la proximitat temporal dels quals n’ha exagerat la gravetat, o si són l’expressió d’algun canvi de fons que s’està instal·lant en el paisatge urbà i de la festa nocturna juvenil.
El primer que cal observar, però, és el dèficit informatiu que hi ha hagut sobre aquests fets malgrat la disponibilitat d’imatges, la seva gravetat i l’alarma social que han provocat. Un dèficit que, probablement, és resultat de la voluntat de controlar-ne la difusió per limitar la inquietud que provoquen. També de l’imperi de la correcció política, que obliga a ocultar els perfils ètnics, quan n’hi ha, dels seus autors. O, encara, per minimitzar les possibles reaccions polítiques i ideològiques que solen acabar en vots cap a posicions reaccionàries.
Tanmateix, ara la comunicació d’esdeveniments que alteren la vida quotidiana i accentuen la percepció d’inseguretat ja no passa principalment per la informació contrastada dels mitjans tradicionals sinó que es difon per les xarxes socials. I llavors, no informar és desinformar, i encara es provoca més alarmisme. Hom té la sensació que se n’amaguen detalls rellevants i es deixa el camp lliure a la conspiració, el prejudici i a tota mena de generalitzacions. Generalitzacions que, tal com s’ha vist aquests dies, o bé assenyalen tot el col·lectiu de joves –allò de “si aquesta és la generació que arriba...”–, o bé determinats col·lectius ètnics o per raó d’origen.
La meva opinió és que, en contra d’aquesta pràctica informativa majoritària, la “percepció” d’inseguretat ciutadana només es pot encarar amb la màxima informació i transparència. Una transparència que comença per la dels responsables polítics, que segueix per la que pot oferir la policia i, finalment, per la que proporcionen els mitjans de comunicació responsables i acreditats. Només així es pot delimitar correctament la gravetat dels fets, el perfil dels individus implicats i, no cal dir-ho, la responsabilitat dels que haurien de vetllar per minimitzar aquests tipus d’aldarulls.
Generalitzar per no assenyalar, ocultar per desdramatitzar, mentir per desculpabilitzar –per exemple, volent deslligar aquest tipus de fets dels tipus de festes massives en què es congrien– produeix exactament l’efecte contrari al buscat. Fins i tot, atribuir les causes només a condicions socials generals per tal de desresponsabilitzar els individus concrets que els cometen –perquè són menors, perquè viuen en condicions socials desfavorables o perquè poden estigmatitzar injustament un determinat col·lectiu–, també em sembla un error des del punt de vista de les conseqüències en l’opinió pública.
Cal reconèixer que les polítiques públiques de cohesió, el paper de l’escola i el de les organitzacions que treballen per a la incorporació de les noves generacions a la vida social no assoleixen l’èxit que es voldria. Els mecanismes de socialització de molts infants i joves cada vegada queden més fora de l’abast dels seus progenitors, dels mestres i, en general, de les institucions que tradicionalment garantien un vincle social relativament ordenat. I tenir-ne el control o la supervisió no és fàcil. També aquests dies s’ha vist amb l’accés fàcil dels menors a la pornografia i les seves conseqüències. I, per no cometre aquell error tan habitual de pensar que això només passa aquí i que el fracàs és local, només cal veure que es tracta de fenòmens globals.
Però, hi insisteixo, seria molt convenient que, amb bona informació i sense amagar el cap sota l’ala, fóssim capaços de delimitar l’abast i el perfil del problema. Davant de l’espectacularitat i gravetat d’uns fets concrets no s’hauria de crear una falsa percepció d’inseguretat general, però tampoc s’hauria d’amagar la seva mida justa en un no menys artificiós discurs de falsa seguretat. I hauríem d’estar alerta dels qui aprofiten aquestes circumstàncies per justificar catastrofismes –a dreta i a esquerra– per avalar les seves crítiques socials i polítiques. Sense una bona diagnosi dels problemes no hi ha possible solució.
