Un nombre infinit de #hashtags

Tot l’estiu he vist els posts que fèieu des del lloc de vacances. No és tant demostrar que has pogut anar a tal o tal altre lloc, que això no queda bé, sinó demostrar que tu, tu, tu sí que saps gaudir de la vida. Tu descobreixes racons, tu no ets turista.

És per això que les fotos que penges no són de catedrals, ni de botigues emblemàtiques: són de plats. Ara bé, no domines la tecnologia i la càmera se’t mou. Tampoc domines el paisatgisme alimentari, i el que fas és agafar molt de prop la gamba, o la boleta de caviar de salmó. El resultat és com quan al cinema t’hi endossen la càmera lenta. Fa riure molt, molt. Si el plat te l’han acabat a la taula, llavors penges una story. Deu segons d’imatges on es veuen uns guants de cambrer, i un líquid que cau en un plat, tallat abruptament.

No poses el nom del restaurant, perquè consideres que “no cal”. Els del grup de WhatsApp, del qual ets administrador, El Festín de Babette, ja sabran que has anat a l'Umami Blue (una estrella) i a l'Amianto de Mar (a punt de tenir-la) perquè els hi vas dir. Si no, no ho sabrien. Ningú reconeix de quin restaurant és una gamba en un plat pels ulls i el tipet.

Li poso un cor a totes les gambes que penges, a la boleta de caviar, a les dues mongetes seques amb gran angular, però trobo que no calen els hashtags. O no tants. Ahir, sota la foto del musclo, vas escriure #musclos, que està molt bé, perquè era un musclo, i #mediterraneanfood, que també està molt bé, perquè devia ser un musclo mediterrani, i #foodporn, que si molt convé també està bé, però ja no calia, i #realfood, que tampoc no calia, i #foodandvine, que ja se sobreentén, i #mypassion, que, escolta, ja se sap, i #lovingfamily, que mira, és un detall...