El nom de la rosa

M’he equivocat de camí i he escollit una ruta quatre vegades més llarga i potser amb tres vegades més de desnivell per arribar a l’abadia. Hi ha hagut alguns trams difícils. L’arribada a Sant Martí del Canigó és espectacular. Un oasi de pau, de pensament i meditació al mig de la muntanya. Rodejats de roques, arbres i boscos, l’abadia, situada sobre un massís, em recorda immediatament la impressionant novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa, títol que encara avui és un enigma.

Sant Martí del Canigó té la seva església, el seu claustre, la seva cripta, el seu campanar, les estances dels monjos i, fins i tot, el seu espai per a plantació d’herbes botàniques, tot just com a l’abadia d’Adso de Melk. Si no fos per les reduïdes dimensions i perquè no té una biblioteca amb laberint, bé podria haver inspirat l’escriptor italià.

No hi ha cobertura, per descomptat. L’aïllament és absolut. Hi viuen una vintena de monjos i religioses, que passen pel costat dels turistes com si fóssim éssers estranys, d’un altre món que no els interessa, un món que han apartat per trobar-se a si mateixos a través de l’oració i la meditació.

Visites a indrets com l’abadia de Sant Martí del Canigó ens obliguen a fer-nos preguntes. No ens deixen indiferents. El monjo ofereix un testimoni evident sense necessitat de paraules: es pot viure d’una altra manera; t’adones que hi ha altres mons, i que no són lluny, sinó aquí mateix; que la natura ens proveeix de gairebé tot el que necessitem; que de vegades el silenci és necessari; que la hiperconnexió diària no ens deixa espai per pensar; que la soledat és de vegades necessària; que la modernitat és un negoci; que la vida és breu, però et dona sempre marge de maniobra; que s’ha d’aturar el rellotge unes quantes vegades al dia, i no només un cop a l’any, de la mà d’una visita turística. Les paraules no m’arriben. No puc descriure amb una sola frase la sensació interna que em va envair i que inunda el cor de qualsevol visitant amb un mínim de sensibilitat. Si hagués de posar-li un nom, un sol nom, seria el de la rosa.

Stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus. De la rosa només ens resta el nom.