Els dirigents espanyols s'encarreguen tot sovint de recordar que la disputa per la llei d'amnistia no és tan sols (tot i que també, naturalment) una disputa pel govern d'Espanya, sinó també, i sobretot, una pugna de contingut plenament nacional i nacionalista. Per al nacionalisme espanyol, en l'acceptació o la negació de l'amnistia està en joc (per variar) el ser d'Espanya, que és, com sabem, indivisible i a la vegada extremadament fràgil. Així ho han tornat a fer palès la trobada a Brussel·les entre Carles Puigdemont i Jordi Turull i una delegació del PSOE encapçalada pel tercer del partit, Santos Cerdán, i les reaccions –furibundes, irracionals– que ha suscitat entre les files de la dreta nacionalista.
Abans, al comitè federal del PSOE celebrat el cap de setmana, i que tenia com a únic objectiu fer explícit el suport de la militància a l'amnistia dels encausats pel Procés, Pedro Sánchez va afirmar que aquesta mesura es tira endavant, o es vol tirar endavant, “en nom d'Espanya, en interès d'Espanya”. Aquestes paraules eren autojustificatives, però també es podien entendre (s'havien d'entendre) com una provocació. I ha funcionat, perquè els destinataris es van donar per al·ludits. Feijóo el primer, i després altres portaveus habituals de les essències pàtries (Abascal, Ayuso, Carlos Herrera, etc.) se'n van fer ressò i es van mostrar alçurats, enervats.
L'hemeroteca de Sánchez i de Salvador Illa mostra descarnadament el seu sobtat canvi de parer en relació amb l'amnistia, que ha passat de no tenir cabuda a la Constitució a ser la panacea per als mals d'Espanya. Però així –per conveniència– és com es fa sovint la política, i tal vegada és millor d'aquesta manera, perquè quan es fa en nom de grans idees i de principis patriòtics (en nom d'Espanya, per exemple) el resultat acostuma a ser catastròfic. No és cap descobriment que el PSOE ha jugat al patrioterisme sempre que li ha convingut, però també és cert que ara s'ha avingut a fer una passa que pot anar bastant més enllà de la concessió d'una mesura de gràcia. Seria l'articulació de la idea d'un estat espanyol que es reconegués a ell mateix com a plurilingüe, pluricultural i plurinacional, i que fos capaç de legislar i de governar en conseqüència. Aquesta, al capdavall, és la proposta que va fer el mateix Puigdemont en el seu discurs a Brussel·les del 5 de setembre, que va significar la llum verda a la negociació, per part de Junts, de la investidura de Pedro Sánchez (i de l'amnistia).
El mal principal d'Espanya, encara que a molts els costi de creure, és el seu nacionalisme d'arrel jacobina. Aquest nacionalisme ha arrossegat Espanya a tota mena d'abusos, actes de violència i endarreriments, incloent-hi la Guerra Civil i la dictadura franquista, de conseqüències que encara avui condicionen de ple la política espanyola i la catalana. Superar aquest nacionalisme agressiu i retrògrad seria un camí llarg i complex, però és l'oportunitat que té l'estat espanyol si de veres vol evitar que, d'aquí uns anys, torni a començar un nou Procés.
