El nom sí que fa la cosa

El ministeri d’Interior espanyol ha repartit, entre els agents de policia, una nova pistola que es veu que acaba de comprar, i no gens barata. Aital ministeri va convocar un concurs públic per valor de tres milions d’euros i s'hi van presentar diversos fabricants: els de la marca Glock, que són els que subministren armes a l’OTAN, i també els de la marca Emtan, que són els seus imitadors directes. Com qualsevol imitador, ja sigui de galetes, de pistoles o de roba, l’aspecte del copiota s’assembla molt a l’aspecte de l’original, però està més bé de preu. I, en aquest cas, els guanyadors del concurs han resultat ser els imitadors, que fabriquen a Israel una pistola que s’assembla a l’altra, austríaca. La pistola que han subministrat a Espanya i que ara portaran els agents té un nom: Ramon.

Per alguna raó, no em sembla gaire adient posar l’amable i simpàtic nom de Ramon a una pistola. M’imagino una trobada internacional de policies. Una missió de l’OTAN d’aquestes que poden ser argument per a la nova missió impossible de Tom Cruise. Amb la pistola Ramon per allà al mig el guió es converteix, per força, en l’acudit aquell dels anys vuitanta on hi ha diversos europeus i un espanyol, que acaba creient-se llest, sense ser-ne. “Jo tinc una Smith and Wesson, bodyguard”, diria l’alemany. “Jo tinc la Glock, Coyote”, diria el francès. “Jo tinc la Ramon”, diria l’espanyol. En el cas de sentir per televisió la notícia d’algun crim, ja fos per a una nova temporada del Carles Porta, ja fos perquè de mal sempre n’hi ha, sentiríem els presentadors de TV3 dient coses com aquesta: “Presumptament, i segons informen els Mossos d’Esquadra, l’assassinat múltiple s’hauria produït amb una Ramon”.