Llegeixo l’article que Daniel Romaní (en Romaní sempre descobreix perles) dedica a Maria Aurèlia Capmany i a la seva novel·la Betúlia, i li adjudica una frase que sembla que adreçava als seus alumnes de l’escola de Badalona on va fer classe: “Val més saber francès, anglès i rus, que si se us trenca una veta sempre podeu fer-hi un nus”. En llegir-la, se m’ha disparat una suposició que pot semblar recargolada, però em penso que no vaig errat.
La suposició és la següent: la Capmany devia fer una adaptació pedagògica, moderna i estimuladora dels estudis, sobretot de les noies (cosir era cosa de dones), d’una dita popular (que em va arribar de la mà d’una persona nascuda a començaments del segle XX) que deia així: “Les noies d’avui en dia saben francès, anglès i rus, però quan se’ls peta una veta hi han de fer un nus”, que seria la denúncia dels efectes dissolvents de dedicar-se a l’estudi i no al fil i l’agulla, fins al punt de no saber cosir una veta, ignorància greu en una època sense marques de roba ni prêt-à-porter, en què saber cosir era un estalvi familiar, potser una font d’ingressos extra com a modista i part del destí (sus labores, deien en castellà) que la societat reservava a les dones.
M’aventuro a afirmar que la Capmany va girar la frase, i amb el gir reordenava les prioritats culturals d’una organització social que abans n’hauríem dit tradicional i que ara precisem com a patriarcal. En aquesta dita popular, l’anglès, el francès i el rus servien per fer el rodolí i funcionaven com a metonímia d’estudis en general. Evidentment, no hi ha cap incompatibilitat entre saber idiomes i saber-se cosir un botó. El problema és quanta gent, avui en dia, no deu saber ni una cosa ni l’altra.
