Una noia i un soldat
La publicació de la novel·la inèdita de Teresa Pàmies Una noia i un soldat (Adesiara) és, des del meu punt de vista, un esdeveniment de primer ordre per a la literatura catalana.
Després d’haver celebrat el centenari del naixement de l’autora balaguerina, ara ens arriba, com un regal inesperat, aquesta novel·la que va ser prohibida per la censura franquista quan l’editorial Destino volia publicar-la, l’any 1972.
Llegir la novel·la és un plaer, com tornar a casa, per l’estil natural de Pàmies i el seu català genuí (i que ella va considerar que encara calia millorar). També és una meravella de testimoni de la Guerra Civil viscuda en primera persona tant al front com a la rereguarda.
I, finalment, el regal ve embolicat per un pròleg de l’assagista i catedràtica Montserrat Bacardí, que ens explica fil per randa la peripècia que va viure aquesta obra des que Teresa Pàmies la va començar a escriure fins a la seva publicació, ara fa pocs mesos.
Per exemple, se’ns hi explica els arguments de la censura per prohibir-la: “Novela escrita con un desenfado desafiante y en un tono demagógico y panfletario por demás” o “es totalmente destructiva y denegable de necesidad”. Un exemple concret? “Se insiste machaconamente en que los culpables de la guerra fueron los que la empezaron”.
Des de la negativa de la censura, l'únic original d'Una noia i un soldat va quedar a l'Archivo General de la Administración, a Alcalá de Henares. A l’arxiu personal de l’escriptora, que custodia el seu fill Sergi, no se n’hi ha trobat cap còpia.
La novel·la explica l’amor d’una xiqueta de Balaguer, Cinta Planes, i el seu company de jocs, veí i amic, Ton Juneda que, gairebé sense adonar-se’n, es converteixen en promesos. La Guerra Civil ve a interrompre aquest amor: envien el noi al front i la parella passa mesos sense veure’s.
És un encert fer-nos sentir les dues veus mentre passen el tràngol de la guerra. La veu femenina, la d’una noia militant que, com que no pot anar al front, intenta lluitar i ajudar fent voluntariat, escrivint, fent mítings. I la del soldat que, encara que comparteixi les idees de la promesa, comença a tenir dubtes molt seriosos, sobretot a partir del moment que ha de matar un noi de l’altre bàndol, que li ha demanat, en català: “No em matis, roig”.
La Teresa Pàmies considerava, segons he llegit, que el català amb què va escriure Una noia i un soldat havia de millorar. No ho sé: només sé que llegint-la m’he sentit a casa i he retrobat o descobert mots i expressions que encara em fan pessigolles. “Una boira que es pot llescar” o, quan descriu la mare d’una amiga morta, que a l’enterrament de la noia anava “velnegrada”.
Heu de llegir-la. Jo ho he fet amb el llapis a la mà, i la primera frase que vaig subratllar és aquesta: “En la fal·lera d’assolit un dret, hom es pot veure derrotat, però la derrota no fa il·legítim el dret”. Només per aquesta idea, tan senzilla i forta, tan ben dita, ja valia la pena.