Una estimada feminista es preguntava, a l’inici d’un capítol del llibre Alianzas rebeldes: "A qui allibera el feminisme?" La Núria Alabao partia d’aquesta pregunta per analitzar a quins interessos responien algunes de les configuracions actuals del feminisme. Els excessos reguladors podrien ser una d’aquestes configuracions que, sospitem, no només no estan responent als interessos de la majoria de dones, sinó més aviat al sosteniment d’un ordre de coses que les perjudica. Si una cosa ha demostrat el cas del futbolista Alves ha estat, entre d’altres, que avui en dia ja queden poques esferes de la vida que no estiguin fortament regulades. “Els protocols antimasclistes funcionen”, es va dir. D’acord, però per a què i en benefici de qui?
Quan ens referim als excessos reguladors de determinats feminismes parlem de la hiperproducció de lleis, principalment penals, per combatre les violències masclistes. Però també a com aquesta estratègia reguladora s’ha estès a altres àmbits que, mitjançant la producció de protocols i normatives internes, mostren una obsessió sense rumb fix per normativitzar qualsevol esfera de la vida en nom de la protecció de les dones. Tot plegat respon a la tendència de determinats feminismes que han reduït la defensa de l’alliberament i l’emancipació de les dones a les lluites contra les violències masclistes interpersonals i els seus perpetradors. Establint una determinada idea del que s’ha d’entendre per benestar, típica dels sistemes de control neoliberals, s’afirma que el principal problema de les dones és la seguretat, una seguretat que s’entén com l’absència de violències interpersonals exercides per part d’homes particulars. A més, segons aquests paradigmes, s’entén la violència com un contínuum que conceptualitza tant una mirada com una violació, promovent el pànic sexual i l’emergència davant les xifres escandaloses de victimització que es deriven d’aquesta manera d’entendre el problema.
Aquestes definicions condemnen les víctimes i totes les dones al conservadorisme, la irracionalitat i la por, i normativitzen les sexualitats i els apropaments eròtics de tothom. Però, a més, aquestes regulacions no acaben representant els interessos de totes les dones, ni de totes les víctimes. Més aviat al contrari, aquestes regulacions acostumen a sostenir-se sobre els suposats interessos i demandes de protecció d’unes "víctimes ideals" que resulten útils per al sosteniment d’un marc de pensament únic que situa la solució als problemes socials en els codis penals estatals i les normativitzacions. No tothom viu millor amb més normes, ho hem après les dissidents. Però, malgrat tot, aquestes idees acaben interpel·lant-nos a totes i acaben homogeneïtzant les víctimes en funció dels interessos de les dones més privilegiades.
Mentre se centren els esforços en regular fins a l'última esfera de les vides particulars, es desatenen els principals problemes que produeixen patiment a la majoria de dones. La falta d’habitatge, la pobresa, l’explotació laboral, les fronteres, la dominació racial, la impossibilitat de criances acompanyades i sostingudes per part de la comunitat o la criminalització de les treballadores sexuals són problemàtiques que produeixen en les dones més subordinació i exposició a les violències. Alhora, aquestes situacions són afavorides pels marcs reguladors, que es legitimen a si mateixos com a protectors de les dones a través de legislacions penals i de normatives que individualitzen les causes dels malestars.
Amb tot plegat es promou una mena de pensament màgic que nega una evidència coneguda per tothom: que la cultura del càstig no transforma, i que l’augment de les penes i els delictes no acaba amb la violència masclista ni millora la vida de les persones. Més aviat al contrari: les presons i la repressió empitjoren la vida de la gent, actuen de forma desmesurada sobre les poblacions més pobres, augmenten la conflictivitat i no serveixen per solucionar els problemes socials i econòmics que estan darrere de la majoria dels fets delictius.
Moltes d’aquestes regulacions compten amb l’aval d’un determinat feminisme institucionalitzat que porta forjant-se des dels anys 80 a l’estat espanyol, i que ha silenciat els moviments feministes que defensaven una saludable desconfiança en l’estat. L’estat era per al feminisme de base, i continua sent per als feminismes antiracistes i de classe, una representació del poder patriarcal, i les seves lleis s’entenien com el mitjà necessari per controlar la vida de les dones i les poblacions més subversives i subordinades. La seguretat que es demanava a l’estat parlava de drets universals i no condicionats, de la imposició de mesures redistributives, de mesures que frenessin l’especulació i impedissin el plegament als interessos del capitalisme ferotge per posar al centre el sosteniment de la vida de les persones. Alhora, es denunciava el caràcter misogin i racista de les estructures estatals i es limitava la seva intromissió en la regulació sexual.
I ara, doncs... Què fem unes feministes com nosaltres en unes lleis com aquestes?
