1. Desjudicialització. En política els objectius canvien en funció de com evolucionen les relacions de forces. Fa cinc anys les mobilitzacions eren contra la judicialització del Procés. Fracassat l’intent, l’avaluació de les relacions de forces porta ara a fer de la desjudicialització un dels objectius estratègics del moment. I ha de ser una aposta prioritària de la taula de negociació, de la qual Junts ja s’ha despenjat conforme a la lògica estratègica de l'embolica que fa fort (encara que de moment sembla que no fa gaire més que afeblir-los), que és la seva.
Què vol dir desjudicialització? Senzillament, tornar la qüestió catalana al terreny del qual no havia d’haver sortit: la política. Els indults varen ser un senyal, un tímid però útil primer pas, que apuntava al reconeixement polític de l’independentisme. Ara es tractaria de trobar la manera de completar l’exoneració judicial dels afectats, com a via per recuperar la dimensió bàsica de la política democràtica: el reconeixement i respecte de l’altre. Tothom sap que no és fàcil perquè, un cop els problemes entren als jutjats, no és senzill que en surtin. I perquè, malgrat alguns signes que venen de la majoria que governa Espanya, en l’espectre polític espanyol predomina la negació de la paraula dels que posen en dubte les mitologies patriòtiques. Tanmateix, si l’esquerra vol realment endegar un diàleg amb Catalunya, compartir l’objectiu de la desjudicialització seria un mínim per a la construcció de la confiança.
2. Autoritarisme. La confusió entre poder polític i poder judicial és creixent en les antigues democràcies liberals. Cada cop són més els polítics que claudiquen transferint la seva impotència a la capacitat d’intimidar del poder judicial, és a dir, destruint la separació de poders que és la base de qualsevol democràcia. L’exemple canònic –però no l’únic– són els Estats Units, on el president Trump va canviar la majoria del Tribunal Suprem, que s’ha convertit en punta de llança de la destrucció del sistema de llibertats americà, liderant la restricció de drets individuals de la qual l’expresident feia bandera, i construint així una frontera que divideix profundament el país.
Quan a principi de la dècada anterior el 15-M i l’independentisme gairebé per sorpresa varen posar en evidència la crisi del model bipartidista i varen ressuscitar la complexitat d’Espanya, la dreta va fer exhibició de la seva idea de la política: on no arribem nosaltres, arribarà la justícia. Evidentment, el desafiament a la pàtria –amb això tots els nacionalismes són iguals– és més greu que qualsevol altra. I mentre la marginació de la nova esquerra es va buscar –amb poc èxit– per la via del fantasma del populisme, la neutralització de l’independentisme es va traslladar a la justícia, amb una demostració d'impotència política (Mariano Rajoy va tenir cinc anys –des del 2012 fins al 2017– per afrontar el problema políticament i va ser incapaç) que demostra l’escassa motivació de la dreta i d’una bona part de l’esquerra –Pedro Sánchez inclòs– per donar la batalla democràtica quan algú toca les essències pàtries. Davant el que és fonamental decau el diàleg racional.
Ara, quan comença a haver-hi les condicions per construir un mínim espai compartit, es fa palès el disbarat de la judicialització, que afavoreix els més intransigents de cada casa, i, a l’intentar desmuntar-la, deixa en evidència el que té de retòric el discurs dels que es proclamen defensors de la democràcia contra els seus enemics. Hi ha una idea autoritària de la política (que busca sempre la legitimació de les translacions del teològic a la política: les nacions com a veritat absoluta) que no hi entén de diàleg i de transacció i que no repara a l’hora de buscar instruments per imposar els seus objectius. I la justícia, conservadora i corporativista per tradició, els és molt útil per fer la feina bruta, encara que sigui el costós preu de contaminar-los i de quedar posseïts per ella. La fi de la divisió de poders només augura confrontació i frustració. I desprestigi de la política. Per això desjudicialitzar el conflicte català és un noble objectiu: seria una modesta aportació a la regeneració democràtica. La dificultat és que en la política té més enemics que còmplices.
