La Noa o les vides trencades

En la nostra societat hi ha combinacions de paraules que criden particularment l’atenció. Per exemple, aquelles que relacionen mort amb nen o jove. Si a aquesta combinació s’hi associa la paraula eutanàsia, la notícia ens causa un impacte directe.

Fa pocs dies ens vam despertar corpresos per la notícia de la mort d’una jove holandesa de tan sols 17 anys, amb antecedents d’una complexa història vital. Arran de l’episodi s’han barrejat un munt de termes: eutanàsia, suïcidi assistit, suïcidi per inanició, malaltia mental, antecedents d’abusos … i de fet es fa difícil encertar en les paraules per a aquest cas, més enllà de dir que és una tragèdia.

Normalment, per poder analitzar el cas primer cal conèixer i ubicar les decisions, en aquest cas al final de la vida, i també compartir un context comú de definició. I potser la primera pregunta que sorgeix és si existeix això que anomenem eutanàsia psiquiàtrica. Sí, a Holanda existeix.

Anem una mica enrere: a la definició d’eutanàsia s’hi arriba per un consens d’experts. Aquí considerem eutanàsia aquella acció directa i intencional destinada a provocar la mort d’una persona a petició expressa i reiterada seva, amb intenció d’acabar amb el seu patiment i en un context d’irreversibilitat i proximitat a la mort. Es considera en canvi suïcidi assistit quan no es dona en un context de final de vida i quan l’acció la realitza la mateixa persona amb ajut professional. Per exemple, el conegut cas de Ramón Sampedro no correspondria a una eutanàsia sinó a un suïcidi assistit.

En canvi, a Holanda la definició consensuada és diferent: es considera que perquè es pugui sol·licitar l’eutanàsia és suficient que hi hagi un patiment sense possibilitat de millora. Tal com s’aprecia, doncs, desapareix la condició de la proximitat de la mort, i es canvia “irreversibilitat” per “patiment sense possibilitat de millora”.

Aquests petits canvis en la definició tenen un alt impacte en la pràctica, perquè passen a poder sol·licitar eutanàsia persones no sols en situació de final de vida o malaltia degenerativa, sinó també persones amb un patiment derivat de malaltia mental, o d’altres causes. L’eutanàsia psiquiàtrica ha anat augmentant a Holanda i en aquests moment es practica a un centenar de persones a l’any.

Una mirada ràpida a la proposta de llei reguladora de l’eutanàsia que va entrar al Congrés de Diputats el 2018 mostra una formulació molt similar a la llei holandesa. Aquell text, que va quedar en tràmit amb la convocatòria electoral, incloïa la regulació de la pràctica tant en context de final de vida com en discapacitat greu crònica amb patiments físics o mentals -potser aquest matís requeriria una discussió més específica i concreta.

I és que els grans dubtes que genera aquesta pràctica, quan la definició s’amplia més enllà del final de la vida, són dos. Per una banda: ¿quan podem considerar que un patiment mental és intolerable? El patiment mental existeix, i és de molt més complex abordatge que el dolor, físic i concret. Però ¿es pot realment valorar objectivament?

I sobretot, per altra banda, ¿quan podem considerar que aquest patiment no té possibilitat de millora? Sobretot en l’àmbit de la salut mental, en el qual la recerca ha mostrat un creixement espectacular en les darreres dècades, no tan sols en el camp de la investigació farmacològica sinó també en l’abordatge psicològic i comunitari. També hem de tenir en compte, doncs, que els problemes de salut mental, malgrat el greu impacte que tenen en la vida de les persones, segueixen estan a la cua dels recursos.

Per aquest motiu, la gran pregunta ètica en el cas Noa no és potser si hem de respectar el desig de mort d’una jove de 17 anys, amb un gran patiment irreversible o no. Podem anar fent l’exercici intel·lectual consistent a debatre si com a societat tenim el deure de provocar directament, o de permetre, la mort d’aquesta jove, i podem portar el debat fins a molts extrems.

Però potser la principal pregunta ètica que ens hem de fer és quin deure tenim com a societat davant de joves amb desig de mort, amb històries vitals trencades: què els hem ofert i què els podem oferir. Hi ha recerca suficient per entendre que els anomenats esdeveniments vitals adversos a la infància (maltractaments, abusos sexuals, dols, bullying, migracions...) tenen un altíssim impacte en el moment en què es produeixen i al llarg de la vida.

La pediatra Natalia Burke parla dels esdeveniments vitals en els nens com el problema més greu de salut pública no abordat ni reconegut com a tal: sabem que hi ha un increment significatiu de l’emmalaltiment, no tan sols mental sinó també físic, en persones que han patit esdeveniments crònicament estressants en la infantesa, i que aquest increment ocasiona fins a una pèrdua de 20 anys en expectativa de vida.

Ho coneixem, però falta que sigui abordat com a problema de salut pública, ja sigui prevenint-los (maltractaments, abusos, bullying...), detectant-los precoçment o trobant la manera d’afrontar-los i de reconstruir aquestes vides trencades. Cal invertir també en recerca que ens ajudi a delimitar bé quines estratègies són més efectives, però sobretot cal posar-s’hi.

La vida de la Noa es va trencar ja fa molts anys, no en aquest moment, i com a societat no es va saber donar-hi resposta. Per a mi, la pregunta no és si tenim el deure de provocar o permetre la mort d’una jove de 17 anys que ha estat víctima d’agressió sexual, sinó què hem fet o podem fer per evitar aquesta situació, quants recursos, recerca i esforços esmercem a pal·liar o evitar aquelles situacions que sabem que trenquen la vida d’infants o joves.