No és ‘wishful thinking’
En un dels seus darrers articles (“L’hemiparàsit de Barcelona i Catalunya”), Ignasi Aragay es planyia del desànim que s’ha instal·lat al país; del munt de realitats dures i complexes, i de la manca de projectes que generin il·lusió, a Catalunya i Barcelona. Després de donar-hi voltes, vaig decidir respondre al repte que planteja de donar idees per recomençar.
La proposta en clau política que faig no sé si serà capaç de generar positivitat. No se sustenta en un projecte a curt termini, d’aquells que provoquen efectes engrescadors més o menys immediats i que són necessaris per mantenir el pols social. Es tracta d’una iniciativa més aviat sistèmica. Tampoc tinc gaires esperances que es pugui dur a terme, atesa la realitat social del país i el context polític actual. Malgrat tot, com més hi penso més necessària la veig. Per aquest motiu, gràcies al repte que ens brinda l’Ignasi, m’he decidit a escriure l’article, que voldria continuar amb un projecte editorial des de la societat civil.
La proposta política, ras i curt, és una aposta radical per les persones, pels ciutadans d’aquest país. Sovint s’ha parlat, amb raó, que no som un país ric en recursos naturals. Tampoc estem situats en una zona geoestratègica clau. Per no tenir, no tenim ni estat propi. Els centres de decisió ens queden lluny i, per acabar-ho d’adobar, estem en un continent que, lentament, deixa de ser centre neuràlgic de la política internacional i, en bona part, de les grans transformacions tecnològiques. El gran actiu de què disposem són les persones. Totes i tots els que, com deia l’eslògan nostrat, vivim i treballem a Catalunya.
La característica definitòria de la proposta és que fos àmpliament assumida pel conjunt de la societat i per la majoria de grups polítics. Cercant una agenda política de bases, amb amplis consensos, tot i que avui dia són molt difícils d’assolir. Però treballant acords parcials es poden construir, amb el pas del temps, consensos més amplis. L’aposta per les persones implica donar suport a totes aquelles iniciatives (polítiques, cíviques, territorials) que promoguin el desenvolupament i el benestar dels ciutadans i ciutadanes. Aquests amplis acords haurien de quedar al marge de les disputes polítiques i ideològiques més immediates. D’aquesta manera, generar aliances perquè els fonaments de l’edifici/país siguin sòlids i estables. I sempre tinguin en l’horitzó l’aposta per les persones, per tots i cada un dels ciutadans i ciutadanes. Pot semblarwishful thinking, però sabem que hi ha països on aquests consensos estan ben fonamentats.
L’aposta per les persones hauria de permetre el progrés i el benestar com a societat. Si el nostre principal actiu són les persones, calen polítiques que permetin el seu desenvolupament, la seva creativitat, la seva capacitat per generar iniciatives empresarials o projectes engrescadors. Apostar per les persones per ser competitius i sostenibles. També per ser solidaris i oberts al món. Per no permetre les desigualtats, les discriminacions ni la pobresa que llasta la nostra societat. Persones que consoliden institucions sòlides al servei del país. Un cercle virtuós que construeix un país dinàmic, solidari, on val la pena viure. Que aposta per les dones i les joves, amb una agenda feminista clara.
Els principals eixos de la proposta haurien de ser, al meu entendre, sis. Són els següents. En primer lloc, l’educació i la formació. Una aposta inequívoca per l’educació com a font de progrés, benestar i desenvolupament personal i col·lectiu. En segon lloc, el foment del talent i el coneixement, com a palanques de competitivitat en un món en plena transformació. La recerca científica i el capital humà qualificat com a bases d’una societat intensiva en coneixement. En tercer lloc, la cultura i la creativitat. Un país de cultura, font de creativitat en les arts, amb institucions i projectes de referència internacional. En quart lloc, el foment de l’emprenedoria de tot tipus. Per descomptat, l’empresarial amb valor afegit; però també l’emprenedoria social, la innovació tecnològica. En cinquè lloc, l’aposta per les polítiques socials, que fomentin la cohesió social i lluitin contra la pobresa, l’exclusió de tot tipus, les desigualtats. Fomentant la salut i el benestar. Incloent-hi també l’associacionisme, imprescindible per crear comunitat. Finalment, una aposta per la cooperació internacional, en consonància amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible, per bastir un país solidari i obert.
Utopia? Probablement. Però els somnis polítics irrealitzables d’avui poden fer-se realitat demà si ens ho proposem. Un país de les persones i per a les persones.