No vull ser torero

Juny implacable. Les coses arriben sempre sense avisar, encara que ens hagin avisat tantes vegades. Estic cansat i de vegades diria: de veritat us ho dic, ja no puc més. Però hi ha uns versos d’Anne Carson bategant com una profecia, una esperança: “En una tarda de juny. / Aquí teniu el meu consell, / aguanteu. / Aguanteu la bellesa”. M’ho dic ara, que la distopia troba cada vegada més formes d’encarnar-se i la darrera és un torero de conseller de Cultura al País Valencià, sense por de la sang escandalosa i amb el crit de la mort fent de bandera. Respira. Vull dir, repeteix: aguanta la bellesa. 

Tot just fa una setmana ens trobàvem escriptors, artistes i científics al Palau Macaya de Barcelona, convidats pel Josep Ramoneda, per provar de resoldre una pregunta emprenyadora: què és l’art? Jo hi arribava amb la intuïció rabiüda que em deia que no ens posaríem d’acord de cap manera, artistes i científics, però va resultar, amb la fuetejada aquella tan bonica de l’imprevist, que ens vam saber entendre. Una mica. De vegades sols es tracta d’intentar-ho. El torero, aleshores, ja tenia el seu tros de glòria i, escarxofat en una butaca del despatx, devia anar pensant com fer de la tauromàquia l’art més bell, el més sublim, d’aquesta dècada. 

Però nosaltres estàvem, mentrestant, per altres coses. La Mireia Sallarès, artista i amiga còmplice, repetia el mantra que em va ensenyar fa un bon temps que diu que tenir una idea és tenir una responsabilitat: que crear no és res més que insistir i no sortir-ne indemne, jugar-se la carn i la carcassa i també el tros d’ànima més preuat, que crear —i amb crear em refereixo a qualsevol forma de cultura, torero meu—, que crear és trobar-se amb l’altre. Això ho deia la Carolina Ciuti, historiadora de l’art, a través de l’acció col·lectiva que l’artista Maria Lai va realitzar a Ulassai, Sardenya: que crear és teixir ponts, relligar-se als del costat, als que són lluny, tan lluny d’aquí, que crear és cercar la diferència per abraçar-la, anomenar el que hi ha per anar cap als llocs que encara no existeixen. I això ho deia la Lúa Coderch, artista admirada: que crear és atendre, mirar amb atenció, fixar-se en les rebaves, comprometre’s amb la construcció de noves comunitats de sentit. Que crear és apuntar les coses amb el dit fins que les coses prenguin sentit, perquè les coses només prenen sentit quan s’assenyalen, quan les fem existir entre nosaltres. 

Enteneu-me, per favor: veieu la diferència abissal entre això i aquell que fa de la persecució, llei, i de l’odi, dinasties? Em va atrapar en Ricard Solé, professor de sistemes complexos a la UPF, quan va avalar-nos amb la ciència: resulta que el cervell activa zones molt similars tant quan recorda esdeveniments del passat com quan projecta pensaments cap al futur. Vaja, que la memòria és tan creativa i plàstica com ho és la imaginació del que volem. I amb això vull dir: que crear, com estimar —com qualsevol forma de cultura, torero meu—, és una insistència per decidir com pensem l’ahir i com desitgem el demà. Que tenim una capacitat ignota, com una espelma guspirejant incansable dins la ment, que diu que sí, que sols es tracta d’intentar-ho. I de fer-ho, després. Que l’art —i amb art vull dir cultura, vull dir escriptura, cançó i poema, vull dir sobretaula, dansa i festa, vull dir trobada, mirada i memòria—, que l’art no ens salva, ens sosté. Ens aguanta. 

I amb aquesta calor de juny implacable i l’estiu entrant com entra el que no s’acaba, uns versos d’Anne Sexton, bategant com una profecia: “És juny. Estic cansada de ser valenta”. Però vinga, va, una mica més, només una mica més de valentia. Aguantem la bellesa. Vull dir: insistim que hi ha una altra manera de viure. Insistim que sempre hi ha lloc, per diminut i esmunyedís que sigui, per imaginar com desitgem trobar-nos i abraçar-nos, insistim que amb les paraules podem bastir dinasties més amples i reialmes més grans. On potser, algun dia, no calgui ser valents, torero meu. On, com escrivia Ovidi Montllor, alcoià estimat, es parli d’amor sense pecats. On, com cantava ell, es parli de vida. On, sense permís ni concessions, hi càpiga més vida.