No conec cap persona que no hagi sentit algun dia un rebuig intens a haver d’anar a la feina, per més que aquesta sigui apassionant i creativa. És propi de moments de feblesa, malaltia o vivència d’un dol i ens hem de donar permís per acceptar que no sempre som les persones fortes i positives que voldríem. Però una cosa és sentir-se incapaç d’anar a treballar esporàdicament i una altra és que es converteixi en un sentiment estable i permanent a les nostres vides.
Encara és més alarmant passar d’un fet individual a un fenomen col·lectiu. I aquest és el cas quan un estudi de Gallup revela que una quarta part dels empleats pateixen tristesa diària per causa del treball i, encara pitjor, el 36% reconeixen un grau important d’estrès quotidià. Molt inquietant, tot i que es guarda en silenci, és aquell significatiu 22% de treballadors que expressen ira, una emoció producte d’un ressentiment que pot ser destructiu per al món que els envolta, però que, sobretot, provoca autodestrucció.
El resultat és que només un 9% de les persones treballadores al nostre país es consideren compromeses amb la seva feina i les baixes laborals augmenten per l’empitjorament de la salut mental. Aquest és un dels factors que provoca una productivitat tan baixa en comparació amb l’europea. Però l’economia no el sol contemplar. Per descomptat que la manca d’inversions de capital, la menor digitalització de l’economia i una minsa política d’innovació influeixen poderosament en la davallada productiva, però la desmotivació de les persones treballadores n’és un factor psicosocial principal, i no es té en compte.
A la famosa frase de l’economista Paul Krugman “la productivitat no ho és tot, però a llarg termini ho és quasi tot” hauríem d’afegir “no existirà productivitat si no cuidem la salut de les persones treballadores”. El binomi economia-psicologia esdevé clau.
Cuidar la salut col·lectiva no significa només afrontar mèdicament les patologies sinó, especialment, crear les condicions laborals per al benestar de les plantilles. En una època en què l’atur és baix, la reforma laboral redueix contractes temporals i augmenta el salari mínim, hi ha circumstàncies que cal incorporar al model econòmic perquè no han millorat prou i condueixen a la desídia i desmotivació.
Una d’elles és la manca de formació apropiada a la societat en què vivim. La inadequada qualificació de la mà d’obra provoca frustració, angoixa i impediment d’imaginar futurs en les persones. Durant les jornades d’enguany del Cercle d’Economia es van analitzar els resultats de l’estudi de CaixaBank Research, denunciant que “el retrocés educatiu generalitzat ha provocat suors fredes plenament justificades”. Aquests calfreds acompanyen, també, les notícies de baixa comprensió lectora en el nostre jovent o de baixes habilitats en el desenvolupament matemàtic.
Altres elements desmotivadors tenen a veure amb l’organització i el poc aprofitament del temps de treball, la qual cosa deriva també en menor productivitat que els països del centre i el nord d’Europa. La Generalitat mostrà que les empreses que adopten horaris flexibles i jornades compactades són més productives que les que no ho fan, i arriben a incrementar un 19% la seva productivitat i a rebaixar substancialment l’absentisme. No obstant això, la tradició horària té un pes secular que reté el nostre teixit empresarial en un temps enyorat però ja superat.
Amb els horaris actuals només s’aprofita el 61% del temps de feina a causa de poca planificació i qualitat de la gestió. L’experiència que tots tenim en la manca d’operativitat de les reunions no ha aconseguit que les escurcem. Més d’una tercera part de les persones treballadores consideren que les reunions no són operatives i s’allarguen excessivament. Però la malaltia de la reunionitis no ens abandona i continuem immersos en un ritual de necessitat relacional que hauríem de preservar per les hores lliures fora de la feina.
Tots aquests factors, sumats a l’acumulació de poder en únic líder, la comunicació inexistent o ineficaç i l’exigència de disponibilitat total que encara regeix a moltes empreses, desgasta l’energia i les idees de la plantilla. Aquí no hauríem de parlar de “la gran dimissió” (aquest moviment de marxa voluntària produït després de la pandèmia) sinó de “el gran esgotament”.
Crear un Consell de la Productivitat em sembla desitjable, però sempre que s’hi abordin la millora de la qualitat i gestió, els usos del temps, la salut física i mental, així com la motivació de totes les persones treballadores.
