Jo no volia ser dona
Ara que ja ha passat la febrada del 8 de març, ara i aquí jo proclamo: si jo pogués no ser dona, no en seria. Bona part de la infantesa la vaig passar renegant del meu gènere i mirant d'emular l'altre. M'hauria encantat néixer noi.
alienació? autoodi? No dic que no, en algun moment. Ara, pel mateix preu se'm podrien atribuir hormones tèrboles o impulsos lèsbics mal païts. Aneu amb compte, sacerdots (i sacerdotesses) de la correcció política; no fos cas que per castigar la meva manca de feminisme biològic acabéssiu enviant a la foguera amb mi tots els transsexuals o simples maricons. A tots els anòmals i diferents que sota la capa del sol operen.
jo no volia tocar el cul de les altres nenes. Jo volia ser un nen. Em semblava molt més interessant i divertit, on vas a parar. Em passava com a l'Ozzy, un nen de quatre anys de l'escola de la meva filla que han enviat una circular a tots els pares perquè li diguem guapa, no pas guapo. Ho ha manat el psicòleg. La criatura sovint va a classe amb faldilles i si algú li recorda que és un noi plora tan fort que trenca l'ànima.
l'ozzy és massa petit per perdre oli o guanyar-lo. Ell voldria ser ella perquè l'enlluernen certs avantatges de la feminitat, tals com un accés més planer a l'expressió de la bellesa i dels sentiments, ser el centre d'atenció eròtica, etc. A mi m'enlluerna la masculinitat perquè és més fàcil ser el centre d'atenció intel·lectual, perquè a mi sempre m'ha agradat anar per feina i sempre m'he identificat més amb el Capitán Trueno i el Sandokan que amb les bledes de les seves nòvies, etc.
a mesura que em faig gran vaig entenent que el que més em fot de ser dona no són tant les limitacions imposades des de fora -que també- com la manca d'esma i de sentit comú des de dins. Mai no m'he considerat una col·laboracionista del masclisme. Sí una desesperada del feminisme perepunyetes. Farta que ser dona sigui l'equivalent social i poètic de ser pobra i de nació oprimida, etc. Farta de capitalitzar la derrota perquè és més fàcil que guanyar. Farta que quan critiques tot allò que ja no funciona, per molt bé que funcionés en segles passats, t'acusin de matar la mare i la Simone de Beauvoir. A la merda el catecisme de la Beauvoir! Que no veieu que si ella hagués d'escriure El segon sexe ara i aquí matisaria un munt de coses (espero)? Com ara que la fraternitat femenina existeixi, que follar amb qui vulguis i/o ser una esclava del Botox t'alliberi del patriarcat o que una carrera professional compensi no tenir fills.
he de dir que últimament m'estic reconciliant amb el tema gràcies al fet que per fi he aconseguit enamorar-me d'una tia. Es diu Nora i té cinc anys. Quan en fa cinc i mig em van anunciar que seria una nena va ser un desencís: queda clar que m'estimava més un nen? Després ella va néixer i a la meva vida va impactar tal esclat de pura energia sense complexos, una capacitat tan gran per menjar-se amb gràcia el món (amb tots els homes a dins), que començo a entendre l'enveja infinita de l'Ozzy.
