Per si algú en tenia cap dubte, Trump ha acabat de deixar-nos clara i diàfana la seva identitat de xèrif dur sense escrúpols. Tot pels meus, si cal humiliant el més dèbil dels europeus. Aquesta és la seva refotuda identitat. Això és el que excita els milions de nord-americans que l’han votat. Sense compassió amb els que no facin el que ell vol. Una recepta que s’està escampant com la pólvora. La diplomàcia de l’amenaça.
Què passa a casa nostra? Com hem de redreçar la llengua? Culpant els més dèbils? Si no la volen parlar, fora. I punt. Si no es volen treure el vel, aquí no hi fan res. La xèrif Orriols ho té clar.
Però anem una mica enrere. D’entrada, el Procés va foragitar la pulsió identitària. Es va crear Sumar. Tothom era benvingut a la construcció d’un país nou i ideal. La crida es basava en els valors democràtics –dret a decidir–, no en l’adhesió nacionalista. Al llarg d’aquells anys, les batusses entre els convençuts no van ser sobre essències, sinó sobre estratègia. Sobre el com, no sobre el què. Sobre si anar més o menys ràpid. El "tenim pressa" o el "fem-ho bé". L’audàcia o el realisme. La DUI o les eleccions. Confrontar o negociar... Esclar: també es va produir la reacció abrandada. Ciutadans va predicar l’identitarisme agressiu espanyolista: a por ellos. La resistència a aquesta provocació i al no-diàleg d’un Estat implacable va fer que l’independentisme s’anés agrejant, que anés perdent el tarannà cívic immaculat.
Vam acabar esgotats de debats escolàstics i mal rotllo. No sabíem que la ressaca s’allargaria tant ni que la digestió seria tan feixuga. Perduda ogni speranza, ha brotat l’excrescència ultranacionalista. Hem caigut en el reduccionisme del bons i mals patriotes, amb la immigració (sobretot la musulmana) com a ase dels cops. Mostrar-se tolerant amb els de fora o amb l’islam és avui per a molts una traïció, una ingenuïtat. Toca duresa trumpista.
Extraviat el miratge d’una independència plausible, Orriols promou la batussa en el terreny relliscós de la identitat. Qui és català? Qui ho pot ser? Qui ho vol ser? És un camí estret que no porta enlloc. En realitat no és un camí: és un cul-de-sac, aquesta expressió tan catalana i universal. Sense sortida. N’hauríem de fugir com més aviat millor, cames ajudeu-me.
La música que ressona món enllà no hi ajuda. L’America First malcarada de Trump. L’ombra de l’Espanya rància de PP-Vox. El retorn a Europa dels vells i terrorífics fanatismes nacionals: Le Pen, Weidel, Meloni... Tot empeny cap a la intolerància barroera, cap a mirar-nos el melic suposadament per salvar-nos. ¿Ens contaminarà fatalment aquesta involució global particularista? ¿Sabrem agafar-nos als nostres invocats valors de terra d’acollida o caurem en l’autoafirmació insolent, la ràbia i el rebuig visceral a l’altre? Els cants de la sirena Orriols sonen amplificats a les xarxes socials, que no són el món real però hi reverberen. Per descomptat ressonen igual d’eixordadors els udols temibles del llop Abascal.
Davant d’aquests extrems, l’única sortida és la radicalitat en defensa de la convivència i la tolerància com a béns suprems. La llengua no es defensa escopint odi en català. Què se n’ha fet de l’amabilitat candeliana, de la potència imbatible de l'"En català, sisplau"? L’oracle Pujol, ressuscitat del pou fosc de la deixa, ens ho recorda. Òmnium s’hi esforça. Veus sensates enmig de la cridòria. Illa busca l’oficialitat del català a Europa i avala el conseller Vila, l’home que posa ciència, feina i raons a la impotència lingüística.
A remolc de la hipèrbole identitària és fàcil caure en la xenofòbia. Es pot travessar la frontera sense ser-ne conscient. Molts han començat a fer el pas. Com aturar la fuita? ¿Es pot ser equidistant davant l’ou de la serp? ¿S’hi pot tenir un rebuig comprensiu, com dient, "ei!, que són dels nostres"? No. No ho són. Així no. En cap cas. Es poden i s’han de debatre les causes i la realitat del malestar social i nacional, però no es pot ser condescendent amb el conegut verí ultranacionalista. Ni enlloc ni aquí. No volem xèrifs, volem polítics dignes i dialogants.
