No volem les vostres notes
S’acaba el curs acadèmic. Ens trobem un grup d’amics i amigues, professores d’universitat, en una terrassa. Comença l’estiu i l’aire és càlid. Comentem un fenomen compartit que ens preocupa. Quan arriba el moment de posar la qualificació final, cada vegada hi ha més estudiants que, decebuts per la nota obtinguda, protesten. Normalment la frase que fan servir és: “He vist la nota i no ho entenc”. Amb aquesta frase volen dir que no ho accepten o no hi estan d’acord.
Cal dir que avui dia els estudiants coneixen els procediments administratius i acadèmics per impugnar la qualificació. Saben quins són els seus drets, drets que la universitat com a institució els ha concedit. Consideren que defensar-se de l’arbitrarietat de la nota és un d’aquests drets inalienables. Lluiten per la justícia acadèmica i contra l’abús de poder dels avaluadors. Aquest és un propòsit lloable. Moltes vegades hi ha hagut abusos de poder a la universitat. A vegades, però, es corre el risc de reduir la protesta a una simple reclamació que menysté o exclou el procés experiencial compartit durant el curs. Perquè anar a classe vol dir ser-hi tots junts: professorat i alumnat.
Sembla que els darrers anys les sol·licituds d’impugnació de la nota han augmentat. Això revela, pel cap baix, un malestar creixent entre els estudiants. També una crisi de confiança entre les persones que participen de l’experiència comuna de la universitat.
La lògica de les notes numèriques complica la qüestió, en esquematitzar un resultat final amb una simple xifra. El concepte de formació que subjau a la nota numèrica és el d’inversió-benefici. Això ho va explicar molt bé Weber a L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme : la lògica capitalista consisteix en fer un càlcul de beneficis. L’estudiant ho ha après perquè l’hi ha ensenyat la mateixa dinàmica universitària. Per exemple, si la qualificació li apujarà o li abaixarà la nota de l’expedient. Si són correctes els percentatges per a cada activitat a la nota final. Si un suspès retardarà l’obtenció del diploma. Si pot optar i quan a una matrícula d’honor. Quan l’estudiant protesta, els e-mails amb còpia a coordinadors i deganes o directores d’estudis es multipliquen durant un cert temps fins que se li dona una resposta. Mentre dura la dialèctica administrativa, ningú no recorda ja de què anava la matèria. El professor assumeix la seva autodefensa i prepara els arguments. L’estudiant contraataca. En aquestes condicions, fora interessant que estudiants i professors poguessin elaborar junts algunes hipòtesis compartides. En canvi, amb l’objectiu de blindar la certesa de la qualificació s’han inventat els plans docents i les rúbriques. Les rúbriques són una mena de checklist incomprensible que serveix per convèncer empíricament els descreguts. Les ficcions de l’evidence-based learning són molt útils en aquest cas. Ningú no podrà dir que l’avaluació ha estat subjectiva o parcial. Quantes coses hem après!
Per altra banda, l’estudiant no accepta una qualificació que estigui per sota de les seves expectatives. A vegades creu que es mereix una bona nota perquè ha treballat molt i hi ha dedicat moltes hores. O perquè ha seguit fil per randa totes les consignes rebudes. A la desresponsabilització de la feina s’hi afegeix un individualisme narcisista, incompatible amb qualsevol crítica que atempti contra la pròpia imatge. Això pot passar també de la banda del professor, entestat en defensar que és infal·lible, o ensuperbit pel que considera el seu estatus permanent. Llavors, no hi ha divisió subjectiva de cap mena, és a dir, ningú es pregunta en quina mesura les seves accions han contribuït al resultat que s’impugna, o què hem perdut pel camí que serviria per restituir la confiança.
Reduir l’experiència d’intercanvi intel·lectual a una dialèctica administrativa basada en la discrepància d’una xifra és deplorable, encara que sigui un dret. ¿On ha anat a parar el desig de saber i l’enriquidora conversa sobre un tema entre estudiants i professors? En quin moment vam perdre la confiança en el diàleg formatiu? Una vegada vaig llegir un grafiti escrit en un dels murs de la facultat de lletres que deia així: “No volem les vostres notes. Aquí hem vingut a aprendre”. Abans que fos institució, la universitat era un espai de trobada per escoltar-se, discutir, estudiar. Quan anul·lem aquest horitzó o el reduïm a un mercat de notes, anul·lem també el sentit del que parlem. I amb ell, tota possibilitat d’entendre res.