No sé què vol dir ser europeu

El termòmetre marca dos graus sota a zero a Esslingen am Neckar. El terra és fosforescent, de les fulles mortes que no deixen de caure, i les branques despullades assenyalen, alhora, el mateix cel. He vingut a visitar la meva germana, la Lia, que des de fa uns mesos viu en una habitació d’aquest poble diminut. Si tanques bé els ulls i aconsegueixes burlar el so dels trens que arriben i se’n van, pots arribar a sentir el riu, des del llit. La tardor ha arribat de sobte. Vull dir: jo he anat a cercar la fredor al nord d’Europa, en un rampell d’unir el calendari amb la temperatura que li correspon, provant d’oblidar que a Barcelona l’hivern ja no serà.  

Un s’adona del temps que passa quan, tot d’una, el temps el posa a lloc. Fa dos dies –i és ben bé així, com se sent: no pas més de vint-i-quatre hores– travessava països en trens i avions per anar a visitar amigues que estaven d’Erasmus i, sense gairebé ni veure-ho, ara faig de germà gran en un poble remot d’Alemanya. Passegem per la fira de Nadal. Comprem plantes que enlluernen l’habitació. Utilitzem el transport públic, però no el paguem. Esmorzem dues vegades i dinem sense mirar els preus de la carta. 

La Lia em parla dels amics que ha conegut. Els espanyols, diu, per parlar dels que no són catalans. Aquella amiga basca. Els dos companys de pis alemanys. La noia italiana que fuig d’un Nàpols massa antic. L’amiga francesa que en un parell d’hores en tren es presenta a París. És Europa, penso, concentrada en un trosset de terra: hi ha una església, en aquest poble, un ajuntament de façana medieval i un turó farcit de vinya on la boira s’acumula a primera hora del matí. I, en cada finestra d’aquesta residència impersonal, un fragment d’Europa. 

El 2005, el filòsof George Steiner va publicar un assaig titulat La idea d’Europa. Breument i amb una mescla de nostàlgia i resistència, hi explicava en cinc punts què sostenia la concepció del nostre continent. El primer, els cafès: espais de creació, trobada i intercanvi d’intel·lectuals. El segon, la geografia: una terra petita, calmada i plena de vida que es pot travessar a peu, si fa falta. El tercer, el poder del passat en el present: una forma de relacionar-nos amb la història que converteix l’ahir en l’avui més important. El quart, la fusió entre la cultura jueva i la cultura hel·lènica: dos pares irreconciliables que han fet un fill que no es pot entendre sense ells. I el cinquè, la consciència de la mort de la pròpia civilització: cosa poc atractiva, certament, però batec inevitable de l’herència religiosa i filosòfica. 

Amb tot, Steiner es preguntava què significava ser europeu en un món globalitzat, provava de reformular la idea d’Europa no a través de bancs centrals ni de monedes unitàries, sinó a través d’un exercici necessari de repensar l’herència intel·lectual i cultural per tornar a imaginar la pròpia identitat. Però, què queda de tot això a l’Europa que creix avui? Com bateguen aquestes idees en els joves que per dir Europa només poden dir, de fet, la paraula Erasmus i el mot Interrail?

No estic dient que siguin les generacions més joves, les que han dissolt l’esperança d’un continent. Tot al contrari: que els verbs que podem conjugar ara són massa diminuts per creure en aquesta idea tan ampla, tan alta, del que vol dir ser europeu. Que ara els cafès són espais nostàlgics on la trobada era possible, abans, però que han esdevingut símbols del passat en l’era de l’individualisme que tot s’ho menja. Que la geografia s’ha tornat immensa, inabastable, quan una guerra sacseja Europa, però només ens apel·la en l’esfera econòmica. Que el passat es fa present d’una altra manera, avui, quan l’onada feixista amenaça la unitat que semblava combatre-la i rearma els fantasmes sedats del racisme, el colonialisme i la violència masclista. Que de la cultura, sigui hel·lènica o jueva, poca cosa en queda, després d’haver coronat el progrés científic blanc com l’únic relat possible. I que, potser, la consciència de la mort de la pròpia civilització s’ha vist eclipsada per un desconeixement total de quina és la civilització a què pertanyem. 

Ser jove a Europa avui és difícil, sí. Segurament perquè la tasca d’imaginar i repensar la pròpia identitat que pregonava Steiner no es pot entomar si no es combat, abans, la desesperança que tot ho amara. No sé què vol dir ser europeu. Tampoc no sé què vol dir ser jove. Mentrestant, passejo amb ma germana per uns carrers que em són familiars i que, alhora, no conec de res. És Alemanya. I demà tornaré a casa.