No és violència, és racisme

Quan algun cop explico la situació penitenciària al món, acostumo a començar amb les següents dades: els EUA tenen el 5% de la població mundial, però el 24% de la penitenciària; és a dir, és el país amb una proporció més elevada de persones incarcerades del món. En xifres absolutes, i segons l’Statista 2020, suposa una població de 2.121.600 persones recluses, mentre que la Xina en té 1.710.000.

Però el més greu és que aquests empresonaments no estan dividits proporcionalment entre la població. Durant la darrera dècada, el retrat que podem dibuixar de la resposta al delicte mostra una greu desproporció en les penes privatives de llibertat segons la raça o la procedència de les persones. Així, als EUA un home jove de raça negra tindria comparativament 1 possibilitat sobre 3 d’anar a la presó al llarg de la seva vida; un hispà, 1 sobre 6; i un blanc, 1 sobre 17.

Si bé en els últims anys la població penitenciària als EUA ha trencat la seva tendència a l’alça, al 2018 les xifres encara eren molt altes i sobretot discriminatòries. D’acord amb les dades de maig de 2020 de John Gramlich, del Pew Research Center, mentre que les persones de raça negra representen el 12% de la població nord-americana, integren el 35% de la població reclusa. Per contra, les persones de raça blanca, que són el 60% de la població, signifiquen el 30% de la població reclusa. Pel que fa a les persones d’origen hispà, la proporció és del 16% de la població nord-americana per un 23% de la població reclusa.

D’aquesta manera, es posa de manifest que el control sobre la població negra, principalment, però també sobre la hispana, és molt superior al de les persones de raça blanca. I no és que delinqueixin més, com es podria pensar de forma simplista, sinó que el control que s’hi exerceix és molt més elevat. Els criminòlegs expliquem amb freqüència que conèixer la delinqüència real d’un país és sens dubte una tasca difícil, i que precisament per això un control més elevat sobre determinats col·lectius en pot oferir una imatge distorsionada.

Fa poc, mentre exposava aquestes xifres, una professora del Boston College em va explicar que aquesta discriminació també es fa palesa a les escoles. Així, la possibilitat que un infant negre sigui castigat és sis vegades superior a la que tindria un infant blanc pels mateixos fets.

He visitat moltes presons a la meva vida i he de dir que sempre en surto amb el cor encongit, ja que acostumen a ser llocs on la pobresa i els conflictes humans es concentren en quantitats elevades. En aquest sentit, la cultura d’un país també es veu reflectida in extremis a les presons: des d’una cosa tan simple com el menjar (als països on es menja bé a les presons hi ha una bona alimentació, i viceversa) fins a l’existència de violència, pobresa, racisme o corrupció, que hi són representades de manera extrema. En el cas de les presons dels EUA, que des del punt de vista de l’hàbitat no estan malament, solen tenir un plus de duresa en els sistemes regimentals. D’aquesta manera, la primera impressió que se n’obté al visitar-les és que tenen un color i una raça que no són precisament la blanca, i alhora que s’hi respira un règim de moltíssima duresa i la sensació -com en les pel·lícules de l’Oest- que el món està dividit entre bons i dolents.

En aquesta línia, cal preguntar-se com és possible que als EUA encara subsisteixi la pena de mort, i que sigui l’únic país occidental que la manté. No crec que sigui perquè és més punitiu o purità, com s’ha dit moltes vegades, sinó perquè al meu entendre forma part de la seva cultura i és una manera de demostrar la seva fortalesa i debilitat, així com el seu compromís cultural i polític. Però cal entendre que això es manifesta especialment a través d’una versió radicalment local de la democràcia, i aquesta seria, segons el criminòleg David Garland, la primera causa de la persistència de la pena capital al segle XXI: “Als EUA qualsevol política és local i la democràcia pot matar”.

En aquest context, i eludint qualificatius penals sobre si els successos del Capitoli de fa pocs dies són una manifestació violenta o racista, una insurrecció, un cop d’estat o una rebel·lió o una sedició -que tant hem discutit aquí-, allò que al meu entendre posa de manifest la gravetat de la situació és la pèssima gestió del conflicte. L’actuació permissiva i poc coordinada de la policia cap a un col·lectiu que per qüestions d’ordre no és representatiu de la delinqüència només es pot entendre des del concepte de la supremacia blanca. Ja s’ha dit moltes vegades, però el record de les mobilitzacions de protesta per la mort de George Floyd no admeten comparativa.

Quan comparem els EUA amb Europa solem o solíem dir amb una certa enveja que els primers tenen una llengua comuna, l’anglès; una moneda, el dòlar, i un sentiment de pertinença a un país que admiren, els Estats Units. Per contra, els europeus tenim una moneda comuna, això sí, però s’hi parlen més de 200 idiomes i el sentiment de pertinença a Europa més aviat escasseja. I, tanmateix, avui em sembla que Europa té una cultura comuna construïda després de la Segona Guerra Mundial i fonamentada en l’estat del benestar social que és més forta del que sembla, mentre que els EUA pateixen una gran fractura en la concepció de la seva identitat nacional.

Trump acabarà malament, processat i condemnat, empresonat ja no ho sé, però l’herència que deixa serà molt difícil de gestionar.