Com és que no vam aturar abans aquest horror?

La miraculosa història de la nostra espècie està esquitxada de fosques històries d’opressió, tirania, guerres sagnants, brutalitat, assassinats i genocidis. Quan mirem enrere, sovint caiem en el desconcert i ens preguntem: com és que no van aturar abans aquests horrors? Com és que eren capaços de conviure-hi?

És un fenomen complicadíssim. Però una part important apunta a les normes que regeixen el funcionament del cervell humà.

Els moviments polítics extrems, i també els conflictes cruents, solen créixer a poc a poc. Quan les amenaces comencen sent petites i de mica en mica es van fent grans acaben provocant una reacció emocional més dèbil, menys resistència i més acceptació. La lentitud d’aquest creixement permet que fets cada cop més esgarrifosos tinguin lloc a plena llum del dia, i que es considerin normals, poc dignes d’atenció.

Subscriuen aquest article una neurocientífica i un professor de dret. Des de les nostres diferents especialitzacions, hem arribat a la convicció que no es pot entendre el període actual –i com ha canviat el que es considera normal– sense valorar com i per què no som conscients de molt bona part del que estem vivint.

La raó subjacent és una característica biològica fonamental del nostre cervell: l’habituació; és a dir, la nostra tendència a reaccionar cada vegada menys davant de coses que no varien o que canvien a poc a poc. Quan entrem en una cafeteria on impera l’aroma de cafè, al començament aquesta olor s’apodera de tot, però encara no han passat ni 20 minuts que ja no la notem. El motiu és que les nostres neurones olfactives deixen d’activar-se com a resposta a una olor que ara ja ens resulta familiar.

El mateix passa amb el brunzit persistent d’un aparell d’aire condicionat: deixem de sentir-lo perquè el cervell filtra i elimina el soroll de fons. El cervell es preocupa del que ha canviat fa poc, no del que continua igual.

L’habituació és una de les nostres característiques biològiques més importants: un tret que els humans –criatures vanitoses amb dues cames– compartim amb altres animals de la Terra, com els simis, els elefants, els gossos, els ocells, les granotes, els peixos i les rates. Els éssers humans també s’acostumen a circumstàncies socials complexes, com la guerra, la corrupció, la discriminació, l’opressió, la desinformació generalitzada i l’extremisme. L’habituació no només minva la tendència a observar els fets greument immorals que ens envolten, sinó que també augmenta les probabilitats que hi participem nosaltres mateixos.

Per exemple, un estudi fet al laboratori de la doctora Sharot ha demostrat que ens acostumem fins i tot a la nostra falta d’honradesa. Als voluntaris que participaven en l’estudi els van donar l’oportunitat de mentir repetidament per guanyar diners a costa d’una altra persona. Durant tot el procés els van enregistrar l’activitat cerebral.

Els voluntaris van començar amb mentides relativament petites, fent trampes només per guanyar uns quants cèntims més. Però de mica en mica, a mesura que avançava l’experiment, les mentides es van anar fent cada vegada més grans per aconseguir quantitats de diners més elevades.

Al principi les parts del cervell que indiquen les emocions reaccionaven amb força quan els voluntaris mentien, i això fa pensar que els participants estaven neguitosos per la seva pròpia falsedat. Però amb cada nova mentida s’anava atenuant la resposta emocional del cervell; la gent s’hi acostumava. Sense sentiments negatius, doncs, no hi havia res que frenés la immoralitat i mentien cada cop més.

No ens acostumem només a petits actes deshonestos. Pensem en un famós estudi fet a principis dels anys 60 pel psicòleg Stanley Milgram. L’objectiu d’aquest experiment era entendre l’auge de l’autoritarisme a Alemanya abans i durant la Segona Guerra Mundial.

Milgram volia estudiar l’obediència i entendre per què la gent corrent va ser capaç de participar en actes atroços. I, en efecte, els seus experiments ens parlen de l’obediència, però Milgram, volgudament o no, també va estudiar l’habituació.

Va demostrar que els ciutadans del carrer estan disposats a administrar als altres electroxocs –fins i tot quan semblen terriblement dolorosos– si els hi demana algú amb prou autoritat. Però l’acurada planificació de l’experiment per part de Milgram va ser crucial en aquest sentit. Van demanar als voluntaris que al principi apliquessin petites descàrregues i després, molt a poc a poc i per petits intervals, anessin apujant el voltatge fins a arribar als nivells aparentment més alts.

Al demanar als voluntaris que apugessin el voltatge pas a pas, Milgram estava induint una habituació emocional. Potser al començament se sentien una mica culpables, però com que els electroxocs augmentaven per petits intervals, els sentiments de culpa esdevenien menys intensos. Quan els voluntaris arribaven a l’electroxoc d’alta tensió, molts d’ells ja semblaven acostumats a la idea de causar un dolor espantós a un altre ésser humà. És de justícia, però, posar en dubte si s’hi haurien avingut en el cas que la descàrrega d’alta tensió hagués sigut la primera que havien d’administrar.

L'estudi de Milgram ens diu una cosa important sobre el comportament fora del laboratori i sobre com ens podem acostumar no només a la mentida i la crueltat, sinó també al terror, fins i tot al nostre. Per exemple, quan Milton Mayer preparava el seu impactant llibre sobre l'auge del nazisme, un home que vivia a Alemanya en aquella època li va descriure el règim amb aquestes paraules: “Cada acte, cada ocasió, era pitjor que l'anterior, però només una mica pitjor”.

I va afegir: “Si el pitjor i últim acte de tot el règim s’hagués produït immediatament després del primer i el més petit, milers, sí, milions de persones s’haurien horroritzat. Però, esclar, no és així com van les coses. Entremig hi ha tots els centenars de petits passos, de vegades imperceptibles, que et preparen perquè no t’horroritzi el següent”.

Potser ara esteu pensant en els alarmants esdeveniments que han tingut lloc als Estats Units i Europa. Si és així, feu bé de pensar-hi.

Com a resposta a la injustícia o l'horror solen sorgir focus de resistència, encara que més a poc a poc del que ens agradaria; pensem en la Resistència francesa, el moviment pels drets civils Black Lives Matter i el Me Too. Aquests moviments els solen posar en marxa gent que podríem definir com a “incentivadors de la deshabituació”.

Són persones que no s'han acostumat als mals de la seva societat; veuen les injustícies tal com són i les denuncien amb l’objectiu que els altres perdin el costum de conviure-hi. Els incentivadors de la deshabituació solen ser també víctimes de l'horror o la discriminació, però es neguen a acostumar-s'hi. Malala Yousafzai, Mohandas Gandhi, Rosa Parks, Gloria Steinem, Harvey Milk i Nelson Mandela són poderosos exemples que van aconseguir la deshabituació dels altres. També hi ha incentivadors de la deshabituació que no tenen la condició de víctima però que són conscients del patiment dels altres i alcen la veu, o entren en acció. William Lloyd Garrison, Eleanor Roosevelt i Peter Singer en són exemples.

N’hi ha exemples menys coneguts en el nostre entorn: potser a la família, al barri o a la feina.

Però els incentivadors de la deshabituació es poden forjar? Creiem que sí. És fonamental el que John Stuart Mill va descriure una vegada com a “experiments de vida”. Mill insistia en la importància de veure les pròpies creences, valors, normes i situacions des de la distància per poder avaluar-les i concloure potser que convindria un canvi. Així doncs, hem de diversificar les nostres experiències.

Els que entren en contacte intencionadament amb altres cultures, altres pràctiques i altres formes de govern deixaran de trobar naturals i inevitables les injustícies que els envolten.

Quan, per exemple, visitem un país estranger, tenim més possibilitats de veure la nostra situació amb uns ulls nous: podem mantenir una distància crítica respecte al que ens resulta conegut i familiar i veure-ho com si fos la primera vegada. I el mateix pot passar si interactuem amb gent amb experiències diferents o ens submergim en punts de vista diferents a través de les obres d’art (novel·les, poesia, teatre, cinema). Quan la crueltat o l’opressió salten a la vista i es veuen com si fos la primera vegada, o quan vivim o simplement imaginem una realitat en què no existeixen ni l’una ni l’altra, ens quedarem esparverats davant del que en aquests moments passa a prop nostre.

Com va dir Abraham Joshua Heschel: “Hem d’aprendre a escandalitzar-nos, no a adaptar-nos”. Podem aprendre a escandalitzar-nos davant de la corrupció, les morts per opioides, el maltractament animal en la producció d’aliments o la violència armada. Si entenem els mecanismes de l’habituació, potser molts de nosaltres serem capaços de seguir els consells de Heschel: detectar i centrar-nos en els trets no gaire bons –fins i tot espantosos– de la nostra vida i la nostra societat que han deixat de cridar-nos l’atenció.

Copyright The New York Times