No us la perdeu

Des del mirador de la Fundació Miró he tingut el privilegi de seguir el llarg procés de preparació de la gran exposició Picasso-Miró que aquesta setmana s’ha inaugurat al Museu Picasso i a la Fundació Miró. L’exposició és senzillament extraordinària i sobre el seu contingut només vull transmetre un missatge: no us la podeu perdre. És una exposició que si es fes a Berlín mereixeria viatjar-hi. Doncs la teniu a la vora de casa. En un breu discurs a la cerimònia inaugural, el ministre de Cultura, Miquel Iceta, va comentar que en l’exercici de la seva funció havia après com és de complex i difícil aconseguir els préstecs clau per a una gran exposició, i va felicitar les quatre curadores per haver-los aconseguit. Un reconeixement ben merescut, i extensible a tots els altres responsables. Per muntar una exposició de primera es necessita el talent per concebre-la i l’ofici per obtenir les peces. De talent i d’ofici n’hi ha hagut molt per part d'Elena Llorens i Margalida Cortadella, del Museu Picasso, i de Sònia Villegas i Teresa Montaner de la Fundació Miró. Moltes gràcies.

No puc resistir, prenent com a excusa l’exposició, fer tres reflexions extraartístiques:

1. Picasso i Miró eren talents immensos, ho sabien, i sabien que per desplegar-lo calia instal·lar-se a París. Avui el món és més petit i Catalunya està molt connectada. Més que fa un segle, es pot triomfar des d’aquí. En tenim molts exemples. De fet, Miró mateix, en la seva maduresa, va viure a Barcelona i a Palma. Però no ens enganyem: continua sent el cas que emigrar, o fer llargues estades, als centres neuràlgics de l'art o del coneixement és una necessitat que senten molts artistes i investigadors. Això no hem de viure-ho amb angoixa. Hem de treballar, sí, perquè el nostre país sigui atractiu per al talent propi, però és tant o més important facilitar al nostre talent que arribi als seus límits, encara que això signifiqui instal·lar-se als grans centres mundials. Ho és per dues raons: perquè hem de desitjar el millor per als nostres fills i filles i perquè, considerada globalment, la diàspora manté un arrelament als seus orígens que acaba manifestant-se en retorns de gran impacte. Si Picasso i Miró no haguessin fet el salt a París, potser avui no tindríem Museu Picasso o Fundació Miró.

2. Com he dit, els catalans no haurem d’anar a Berlín per veure una exposició d’una qualitat i envergadura a les quals no estem acostumats. Seria molt desitjable que cada any tinguéssim una exposició d’aquestes característiques. Ara bé: ens ho podem permetre? Estic convençut que la resposta és afirmativa. Serà interessant fer, a la seva conclusió, el balanç econòmic del projecte Picasso-Miró. Conjecturo que comprovarem que es generaran ingressos més elevats de l’habitual que compensaran els costos també més elevats. Un factor decisiu haurà estat que Barcelona és una ciutat que atrau visitants i, com bé sap la Sagrada Família, això genera ingressos. El turisme té llums i ombres, però que vinguin de Berlín i contribueixin a mantenir un nivell cultural alt a casa nostra és sens dubte una llum. Una agenda de promoció d’exposicions del nivell de la Picasso-Miró contribuiria també a anar reorientant la composició dels nostres visitants cap als segments que ens interessen més.

3. L’exposició ha estat un projecte col·laboratiu entre dues institucions que mai havien col·laborat amb aquesta intensitat. El Museu Picasso i la Fundació Miró són, de cara al públic, institucions molt paral·leles: responen al model de museu monogràfic d’un artista. Però de cara endins són força diferents. El Museu Picasso és municipal i completament públic. Ara disposa d’una fundació de suport, però els seus treballadors són funcionaris municipals. La Fundació Miró és una institució privada amb participació minoritària en el seu patronat de l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat. El projecte el podem veure, doncs, com una forma de col·laboració público-privada. És important que d’aquestes en tinguem més. Catalunya disposa de bons museus públics però també de bons museus i col·leccions privades. Si treballen junts l’efecte serà multiplicatiu. Faig constar que el que estic emfasitzant en l’àmbit de l'art també és cert per a la música. Aquí ja hem avançat. Per exemple, amb la iniciativa Barcelona Obertura, impulsada inicialment per Barcelona Global, en què Auditori, Liceu i Palau coordinen programació. La pandèmia fou un entrebanc, però, un cop superada, la iniciativa hauria de reprendre amb força.