No us indigneu tant

He vist pares que havien penjat no fa gaire cartells amb el “Refugees welcome” escrutant els percentatges d’immigrants a les escoles que els toquen. He vist clients molt conscienciats negociant amb agents immobiliaris els preus dels pisos en funció de la quantitat d’estrangers que hi vivien. També he vist com els immigrants que dormien a la plaça de Catalunya acabaven dormint a la plaça de l’Església d’Alcarràs després d’un truc de màgia i autobús de l’Ajuntament de Barcelona. He sentit justificar amb grans teories econòmiques i de màrqueting les falses cooperatives del porc a Osona, en nom de la bonança econòmica i d’un futur segur.

La hipocresia és el lubricant de la nostra petita diplomàcia quotidiana i els escarafalls o la indignació passatgera el substitut de la confessió amb el capellà. Indignar-se en públic ens homologa com a bons ciutadans quan no sabem com resoldre un problema. Fins i tot sembla que ens atorgui autoritat sobre els altres, el like moral. He esperat un temps prudencial per publicar aquest article. L’odissea de l’Aquarius avui ja és aigua passada i la notícia per saber on són els immigrants que van arribar gairebé ha desaparegut. Els pròxims Aquarius que arribin tindran cada vegada menys ressò. Com que no podem evitar les contradiccions, seria bo que intentéssim allunyar-nos de la impostura i de la demagògia que provoquen, perquè quan caus en la primera, en la segona o en totes dues, qui se n’aprofita són els Trump o els Albiol de cada ciutat o país.

Les gàbies on la policia dels Estats Units va tancar els fills dels immigrants no són pitjors que la que la Unió Europea manté a Turquia, però és que a Trump no el voten els immigrants ni als governs europeus els sirians que volen fugir. I, per fotut que sigui llegir-ho, tot això passa perquè en el fons no som tan diferents els uns dels altres: si les polítiques xenòfobes existeixen és perquè hi ha algú que sap atiar-les, però també perquè el substrat el formem nosaltres, els pares que busquen una escola sense alumnat nouvingut o un pis en un lloc que no hi hagi immigració, els que han pensat que les violacions de les temporeres de Huelva era un tema poc mediàtic o els que són capaços de projectar sobre els venedors de la manta els seus propis privilegis.

La tasca és ingent i de vegades paralitzadora. A causa de la impotència que manifestem contra els poders que marquen els camins dels governs, ens passem el dia buscant els errors dels discursos dels altres per immobilitzar-los: la culpa sempre és de l’altre. Trobar les escletxes que ens permetin instal·lar-nos en el catecisme moral per poder dormir tranquils és el veritable espai compartit entre els que no deixarien entrar ni un immigrant i els que diuen -diuen- que els deixarien entrar a tots. La indignació s’assembla més a un element de consum, com aquella del bestseller que ens deia com ens havíem d’indignar, que a una forma de construcció social.

Ser ciutadà és molt difícil, i tot és molt complicat, però els escarafalls ens els hauríem d’estalviar, si no és demanar massa. El dia que va arribar l’ Aquarius a València hi havia més periodistes que passatgers, però les notícies de l’endemà ja desmentien el relat que s’havia creat. N’hi ha que aniran a centres d’internament, als temuts CIE. Però és que és completament coherent amb les polítiques que s’han anat seguint durant les darreres dècades, que també és la política que ha seguit Europa incomplint els seus propis mandats.

Europa ha pagat a Turquia el preu de no haver-se d’amoïnar pels sirians, però és que Europa no és una abstracció, som cadascun de nosaltres, que hem pagat arrufant el nas. De la mateixa manera que Zapatero va ser qui va instal·lar les xarxes amb ganivetes mentre parlava d’una aliança de civilitzacions amb... sí, amb Turquia.

Tot això és massa complicat perquè no siguem prou adults com a ciutadans i ens indignem com criatures. Ser ciutadà és assumir també que cal desconfiar de les solucions simples aplicades a problemes complexos. Qui les digui menteix. La Mediterrània, així com la frontera de Texas a Califòrnia, són espadats de renda, fronteres econòmiques que marquen una desigualtat tan gran que la gent es veu forçada a travessar-la arriscant-hi molt més que la vida. Sabem coses i tenim algunes solucions, però com que són solucions que tampoc no votaríem, estalviem-nos el cinisme del primer paràgraf de l’article. Si més no, no en fem un espectacle. La indignació també pot formar part del problema; moltes vegades és el camuflatge que fa servir per continuar viu.