Gràcies al clickbait s’ha posat de moda recomanar La dura verdad sobre la dictadura de Franco, que Netflix ha estrenat aquest mes d’octubre. El títol de la sèrie també serveix de reclam, com si, de cop, ens haguessin de descobrir ves a saber què. Abans de recomanar-la mireu-la sencera, perquè potser hi ha detalls que us convé conèixer abans d’anar a remolc d’un boca-orella abrandat però poc fiable. La sèrie sap arrencar afegint intriga. Presenta Franco com “un dels dictadors més misteriosos d’Europa”, tot i que de misteri, després, més aviat poc. També comença amb una anècdota basada en un rumor molt efectista sense contrastar: que Carmencita no era la filla del dictador amb Carmen Polo sinó del seu germà petit, Ramon Franco, amb una prostituta.
La sèrie és de producció Alemanya, i Netflix, incomprensiblement, no l’ha doblat al castellà. Per als que no entenen l’alemany, els cinc capítols en versió original s’acaben fent feixucs perquè és molt dens quant a paraula, ja sigui a través d’una veu en off o de les explicacions en cadena que van oferint historiadors, militars i testimonis. La sèrie compta amb un munt d’imatges d’arxiu que es van encadenant, sovint sense contextualitzar i barrejant localitzacions, de tal manera que el muntatge es converteix en un poti-poti en què l’espectador interessat malda per saber on l’estan situant visualment a cada instant sense cap criteri clar. Malgrat tot, val a dir que, per als grans aficionats a la història, La dura verdad sobre la dictadura de Franco sap donar en els quatre primers episodis una versió exhaustiva i ben condensada dels quaranta anys del règim franquista.
Però hi ha un aspecte estrany en l’estructura dels cinc capítols. El primer episodi condensa des del naixement de Franco fins que es converteix en cap d’estat. Els capítols dos, tres i quatre repassen la dictadura aprofundint en estratègies polítiques i econòmiques, les dinàmiques en política exterior, la connivència i col·laboració del dictador amb el Tercer Reich i els nazis, el nepotisme i la corrupció de la família Franco, la manera com Espanya es va beneficiar de la Guerra Freda, l’ús polític de l’Església, l’escàndol dels nadons robats, el turisme com a mecanisme de propaganda i la tutela de Joan Carles de Borbó com a successor. De fet, el quart episodi es tanca amb la mort de Franco i el gir cap a la democràcia amb el rei Joan Carles, val a dir que amb força entusiasme. La sorpresa arriba al capítol cinc, l’últim. És una mena de refregit dels quatre episodis anteriors, amb imatges aprofitades i fragments ja explicats. Són les restes de la sèrie, amb testimonis que no devien saber on col·locar. Al cinquè capítol Franco ressuscita i torna a morir i Joan Carles torna a assumir el càrrec, i fins i tot, de regal, hi emboteixen el Procés sobiranista perquè no sigui dit. L’últim capítol és un nyap insòlit, un resum apressat, fet a partir de pedaços sobrants. Segurament és la prova que la sèrie és tan feixuga que ni els de Netflix s’han entretingut a fer el control de qualitat.
