L’independentisme, a finals del 2006 i sobretot els anys següents, va abandonar la fase reactiva –la del “cap agressió sense resposta”– i en va encetar una d’afirmativa, la del “tenim dret a decidir”. Això explica què el va portar a un creixement tan ràpid com inesperat, fins al 2017. Col·lectivament, es va anar substituint allò de “ja m’agradaria, però és impossible” per sentències inspiradores, com aquella de Ghandi: “Primer t’ignoren, després s’enriuen, després et combaten i llavors guanyes”. I, a poc a poc, es va abandonar el victimisme que durant anys havia abocat a la resignació, i es va anar guanyant una autoconfiança que transmetia esperit de victòria.
Tot això es va malbaratar la malaguanyada tardor de 2017, just quan la combinació d’una heroica voluntat política i una brutal repressió ens havien donat una força incalculable que havia espantat el mateix estat espanyol i ens havia fet visibles al món. Tota la repressió que ha vingut després és proporcional a la por que va tenir l’Estat de perdre la batalla, i al propòsit que no tornés a passar mai més. Va ser el temor a una intervenció militar amb sang i la incomprensible manca de resistència al tancament del Parlament i del Govern, juntament amb l’acceptació resignada d’una convocatòria d’eleccions feta a mida de l’adversari, el que explica la posterior derrota.
Pot ser que hi hagi qui trobi que l’entusiasme amb què es van viure –que jo vaig viure– aquells anys i que ens van portar a tenir i escampar l’esperança en un objectiu que finalment no es va complir, responia a una voluntat d’engany conscient, de faltar a la veritat. Si això li serveix per emmascarar la naturalesa autoritària de la força que va fer fracassar aquella pulsió radicalment democràtica i per justificar el clima de repressió posterior, ja s’ho farà. L’autoengany és un mecanisme molt útil per tranquil·litzar consciències.
Tanmateix, més enllà de l’habitual autoflagel·lació i el llepar-se les ferides, ara sense tanta pressa perquè no hi ha res a l’horitzó que la justifiqui, el que cal és pensar com es pot sortir d’aquest temps de guaret en què ens han –i ens hem– embardissat. I, molt particularment, cal imaginar com se’n pot sortir per no tornar a caure en aquelles lògiques reactives que, en lloc de convidar la gent a afegir-s’hi, fan que en fugin. La gràcia de la Via Catalana va ser que no sabíem qui teníem al costat. En canvi, ara, a les darreres mobilitzacions independentistes, ja tornes a conèixer o tenir vist tothom.
Tampoc no seria intel·ligent imaginar que tornar a la consciència de víctima agredida –per la repressió, per l’espoli fiscal, pel genocidi lingüístic...– servirà per tornar a mobilitzar un independentisme ara abocat a una profunda crisi, no pas de convicció sobre el que voldria, sinó de confiança en la seva pròpia capacitat per aconseguir-ho. Ara vivim una etapa gandhiana, però en direcció contrària: ens han combatut, ara s’enriuen i finalment ens ignoraran.
S’ha de fer possible, doncs, la consciència de l’abús polític sense alimentar un victimisme que, en lloc d’empènyer, descoratja. Denunciar l’Estat sense caure en un antiespanyolisme que ja sabem que provoca tants recels entre catalans. Cal confiar que una renovació a fons dels lideratges, quan sigui que es produeixi, acabarà amb els ressentiments i els ajustaments de comptes que ara fan tan agre el debat polític.
Jo crec que tot això és possible. Però també penso que no es tornarà a activar per generació espontània, com va passar a partir de la tardor de 2006. Primer, perquè la desfeta de l’independentisme encara no ha tocat fons. Segon, perquè l’estat espanyol ara ja està molt més alerta a qualsevol senyal de reviscolada. I tercer, perquè no hi ha gaires indicis que l’independentisme s’estigui fent les preguntes que toquen. Ho tornarem a fer, però ara caldrà preparar-ho millor.
