Som en època de destrucció. També de tot allò que han estat avenços significatius en la construcció d’un món menys violent i cruel. Les mines antipersona van viure el seu màxim apogeu durant la segona meitat del segle XX. Una arma barata, senzilla de transportar i d’usar per a exèrcits regulars o grups irregulars. En un context de canvi (de grans guerres entre estats a conflictes dins d’una mateixa frontera en què participaven molts actors armats), les mines estaven pensades com una forma de terroritzar la població civil enemiga. No només produïa morts sinó també molts malferits i mutilats. En el paroxisme de la crueltat, es van arribar a dissenyar mines amb colors cridaners perquè nens i nenes s’hi apropessin, pensant que eren una papallona o un animaló, i els esclatés.
Les mines antipersona presentaven un greu problema fins i tot quan el conflicte ja havia acabat. Moltes zones minades continuaven generant víctimes: ningú recordava ben bé on s’havien escampat i, en tot cas, detectar-les i desactivar-les era una feina molt costosa i perillosa. Milers de persones van continuar patint les mines malgrat els acords de pau.
L’evidència que les mines tenien un enorme i indiscriminat impacte sobre la població civil va fer que ONGs humanitàries llancessin un crit d’alarma. I conjuntament amb ONGs de pau i drets humans van impulsar el 1992 la campanya internacional per a la prohibició de les mines antipersona. Després de vèncer moltes resistències van aconseguir l’adopció del Tractat d’Ottawa. 26 anys després, més de 160 països l'han ratificat i han convertit les mines antipersona en una arma estigmatitzada i pràcticament erradicada. Fins i tot els països que van negar-se a donar suport a l’acord (entre d'altres, els Estats Units, Rússia i la Xina) van acabar assumint, en la pràctica, la seva prohibició.
En les darreres setmanes, Estònia, Finlàndia, Letònia, Lituània i Polònia han anunciat la voluntat de sortir del Tractat amb la justificació de poder-les usar davant un possible atac de Rússia.
Però les mines són una arma extremadament poc fiable, que no distingeix entre soldats i civils. De fet, segons dades del Landmine Monitor, el 85% de les víctimes de les mines són civils. Si diversos països tornen a parlar d’usar mines amb normalitat poden engegar una nova cadena global irresponsable i criminal de legitimació de les mines. I davant d’aquesta tendència, cal recordar una evidència: el tractat contra les mines no és només una gran fita en el desenvolupament de les normes humanitàries internacionals i en la història d’èxits de la mobilització ciutadana per la pau. La prohibició de les mines, senzillament, ha estat una eina que ha ajudat a salvar milers de vides humanes i evitar molt sofriment humà. Tornar a un món amb mines antipersona campant lliurement és tot el contrari de fer una aportació a la defensa de les persones i les comunitats i la seguretat global.
