Com a economista, em sembla impressionant el que està passant a l'Aragó. Una terra àrida, amb pocs recursos naturals, despoblada i lluny dels grans centres de decisió, ha rebut en només tres mesos més inversió que tot el seu PIB. Parlem de 44.000 milions d'euros en un trimestre. I això, després dels 40.000 del passat. No és un error de càlcul: l'Aragó ha rebut inversions per valor de dues vegades el seu producte interior brut en tan sols quinze mesos.
No tots aquests diners s'hi han quedat, és cert. Moltes de les empreses que executen els projectes són de fora i els estan encarregant a l'exterior. Però sí que es queda el canvi. Perquè el capital arrossega decisions, ocupació, tecnologia, infraestructures. I ho fa en massa quan troba tres coses: espai, estabilitat i visió.
L'Aragó no té excessius recursos naturals, no és una gran capital, no viu del turisme i, excepte el Pirineu aragonès, és erm i sec.
El seu sol és útil per a plantes fotovoltaiques i el sòl s'ha dedicat a centres logístics i plantes de producció, com la increïble fàbrica de bateries que s'està construint.
Sol i sòl.
Mentre uns altres miren al cel demanant miracles, l'Aragó ha mirat al seu sòl: sec, sí, però disponible. I l'ha ofert al món amb condicions clares, agilitat administrativa i una estratègia que ha encertat la diana.
Això és una lliçó. No cal tenir-ho tot per aconseguir molt. A vegades n'hi ha prou amb entendre què tens, posar-ho en valor i saber a qui dir-l'hi. En un país que encara arrossega inèrcies centralistes i visions nostàlgiques del passat, l'Aragó recorda que el futur s'escriu amb intel·ligència més que amb herències.
Desenvolupar un territori no és una qüestió de sort, ni tan sols de talent. És una qüestió d'intenció. De posar incentius, generar confiança i actuar amb rapidesa. De no lamentar el que falta, sinó d'activar el que hi ha.
Sovint, en les meves conferències i cursos a directius, insisteixo en l'anomenada paradoxa dels recursos. Consisteix a no utilitzar les teves mancances com a impediment, sinó com a base de les idees, l'element principal d'inspiració. En lloc de dir: com que em falta això i allò altre, no puc fer-ho, dic: com puc fer-ho amb el poc que tinc? I això explica que grans assoliments de la història hagin sorgit de les idees que es tenen a partir de les grans mancances.
