28/05/2018

No és supremacisme, estúpid!

Josep Fontana, en el seu llibre La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, explica l’episodi succeït el 1333 a la ciutat de València, en el qual Francesc de Vinatea presenta una queixa a Elionor de Castella, esposa del comte rei català Alfons III el Benigne. Davant de les queixes raonades i contundents del jurat en cap de la ciutat, la reina castellana, “tota irada, plorant, va dir: « Senyor, esto non consentiria el rei don Al fonso de Castella, hermano nuest ro, que ell no los degollase a todos ». E lo senyor rei respòs: «Reina, reina, el nostre poble és franc [lliure] e no és així subjugat com és lo poble de Castella»”. El comte rei va acabar prenent partit pels ciutadans de València, en contra de la voluntat refeudalitzant castellana. Més endavant, al mateix llibre, Fontana ens recorda com Pierre Vilar va assegurar amb encert que és difícil que a l’Europa dels segles XIII i XIV “es poguessin trobar uns fenòmens econòmico-polítics tan pròxims als fets nacionals moderns: llengua, cultura, territori, vida econòmica, formació psíquica, comunitat de cultura. Les condicions fonamentals de la nació ja són reunides [a Catalunya] perfectament des del segle XIII”. I encara més endavant, i citant Santiago Sobrequés, Fontana assenyala com la guerra civil “catalana del segle XV ens obliga a reflexionar sobre el fet que les institucions revoltades contra la monarquia (Trastàmara, castellana) haguessin trobat un suport tan ampli en la població del Principat, en funció d’una solidaritat col·lectiva basada en la fidelitat a la terra. Així naixia -va escriure Santiago Sobrequés- el concepte de pàtria, no solament en l’aspecte territorial, sinó, a més a més, en el jurídic. Els escrits del Consell del Principat parlen constantment de «la terra», de «les llibertats de la terra». És l’inici d’un llenguatge que es repetirà el 1714 i que es mantindrà permanentment com un element de la identitat dels catalans com a poble”.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Hi ha encara un element molt important a considerar, que Josep Fontana ataca de cara al llibre: el fet que en moments fonamentals les classes dirigents catalanes hagin optat per interessos de classe, més que no pas associats a la voluntat majoritària del poble i al sentit d’allò que exigia la fidelitat a “la terra”. Ho diu per exemple parlant literalment de l’aliança contra natura de les forces socials catalanes que lluitaven per un programa democratitzador amb els sobirans castellans partidaris d’un projecte autoritari, d’acord amb la cultura política del seu país d’origen. A Catalunya, diu Fontana, les disputes per la democràcia no van ser mai pels principis de govern sinó pel dret a participació. Quan les capes dirigents catalanes adoptin, en moments de conflicte, solucions que prioritzin els interessos de classe enfront dels interessos del país, no faran res més que trair la voluntat majoritària, i la més convenient a la terra. Ho hem vist aquest darrer any amb les fugides puntuals d’empreses que, emparades en unes dades ridículament manipulades, i des d’una mena d’estúpida superioritat moral, fugien per preservar, deien, els interessos de l’empresa i dels seus clients i treballadors. El ridícul ha estat espantós quan les dades reals han confirmat tot el contrari. Les empreses serioses, les pimes, les multinacionals estrangeres, no només s’han quedat a Catalunya sinó que n’han arribat de noves. Aquest cop s’hi ha afegit un element nou: malgrat la fugida, i malgrat les amenaces, el moviment en defensa de les llibertats de la terra, seguint la terminologia rescatada per Fontana, ha estat més interclassista i intergeneracional que mai. Això ha descol·locat els adversaris de la terra, que no podent apel·lar al sentiment de classe, que no podent referir-se al catalanisme, al nacionalisme o al sobiranisme com a moviment de part de la societat, han transformat l’atac polític en insult. La barroeria dolosa de l’apel·lació al supremacisme ve d’aquí. En el nostre bàndol hauríem d’haver calibrat millor la nostra força puntual. Que ells pertanyen a la tradició autoritària, la que és capaç de tot, en nom del més sagrat, per reprimir el poble, ja ho sabíem. No cal anar a Queipo de Llano. N’hi ha prou repassant les imatges de l’1-O. El que nosaltres no vam saber fer és aprofitar el moment. Tranquils. Es tornarà a presentar. Sabem que no hi ha res més perillós que l’arrogància dels ignorants, que sempre s’acaba convertint en autoritarisme i violència. La seva arrogància ignorant els inhabilita per generar un projecte atractiu, democràtic, culte. Modern. No és supremacisme, estúpid. És un projecte de nació i de societat lliure alternatiu i millor que el que Espanya ens ofereix. Així de senzill.