No som persones, som banderes
No tenim vacunes però tenim eleccions, que són molt més eficaces contra el coronavirus. No hi ha treva però tenim esgotament, que és molt més efectiu per sortir de no sé quantes crisis que ja portem acumulades. No hi ha planificació però hi ha angoixa general, que sempre va bé per allò del consol.
Allà on vagis, i això que pràcticament ja no anem enlloc, es repeteix la mateixa conversa que tampoc no porta enlloc però que ens serveix per fer-nos companyia els uns als altres. No s’entén res i amb el cansament, que és de les poques coses que ara mateix hi ha superàvit, al costat del despropòsit, ja no recordem que el que no té sentit no es pot entendre. Tot i així es manté aquesta persistència, perquè encara conservem alguns costums vells, de demanar unes quantes explicacions per no haver de recórrer a allò tan fastigós del tacticisme electoral. Però no hi ha remei. Ni cap altre argument. Les disculpes que podíem atorgar al mes de març perquè en aquell moment estava tothom trasbalsat i superat pels esdeveniments no es poden sostenir deu mesos més tard. Ni eren sostenibles aleshores, perquè qualsevol govern de qualsevol país té l’obligació de tenir un pla per a una pandèmia. I de tenir els recursos. Però aquesta no és la direcció del món. En el pla mai hi ha tenir prou paper de vàter o llevat. Sempre hi ha tenir accions, una porta giratòria i sobretot armament. Molt d'armament. Vigileu amb el butà, que també ha pujat de preu. Això us passa per tenir fred a l’hivern.
A l’altra punta, però en un país culturalment assimilat, una mica massa per al meu gust, milers de banderes substitueixen la ciutadania que aquest any no pot ser a la presa de possessió del proper president dels EUA davant del Capitoli. La imatge no sembla real. Tampoc ho semblaven tots aquells soldats dormint sobre un terra gèlid, ni els fanàtics tarats que es passejaven fent-se selfies pels passadissos, ni el president que han tingut durant tot aquest temps i que ha estat desposseït de la seva eina letal. Després ens queixem que les sèries no són versemblants. Pobres guionistes. Les persones ja són banderes, i res no fa pensar que deixin de ser-ho ni que ho hagin deixat de ser mai. Però una cosa és imaginar-ho i una altra veure-ho. Banderes que onegen totes alhora en la direcció que bufa el vent. La imatge perfecta per descriure un moment i un destí que no està escrit però que Cassandra ja hauria anunciat abans de morir. Pobra Cassandra.
Si ara coneixem gent nova, i en coneixem generalment per circumstàncies poc festives, ens quedem especialment amb l’expressió dels ulls per manca de més possibilitats, això quan no és d’aquelles persones insensates que sempre tenen el nas a punt d’olfacte o quan no les confonem amb banderes que substitueixen la remor d’una multitud. Doncs vivint com estem vivint, sembla que ha augmentat la demanda de cirurgia estètica del rostre. Hi té a veure que amb les videotrucades ens veiem molta més estona la cara i mirar-se massa implica veure-hi moltes més coses. No dic defectes perquè el defecte acostuma a ser la cirurgia estètica. Tant que hem avançat tecnològicament i tan imperfectes que surten les faccions retocades. No n’hi ha prou amb els filtres i els correctors que tenim a l’abast, l’objectiu és aconseguir el mateix de sempre: modificar realment la nostra pròpia naturalesa. Perquè si ens concentrem en la imatge no cal que dediquem gens de temps a perfeccionar les parts que no són visibles. No voldria jutjar-ho perquè prou carregades anem de sentències que són opinions i de senyors que no saben res de mesures sanitàries però tenen un cunyat metge. I què carai, a mi m’encanten els filtres!