Que no sigui massa tard

Aquests dies aprofito per penjar alguns quadres i agreixo que el meu pis no sigui un ajuntament perquè no hi trobaria cap racó adequat per posar-hi el retrat del rei Felip VI. Res no m’és Borbó, a casa. Sí que hi he posat, i en un lloc prominent, la parella que formen la reina d’Anglaterra i Angela Merkel en una imatge magnífica somrient al castell de Windsor, en la gira de comiat que comença a fer la cancellera. És una qüestió de gustos i de contradiccions. Com que de moment encara podem escollir la decoració privada, aprofito la llibertat al màxim, com quan escuro un pot de Nutella. Siguem lliures fins al fons del pot, que pinten bastos. I reis. 

Augmenten els contagis i augmenten les sentències que afavoreixen les arengues de l’extrema dreta. L’Audiència Provincial de Madrid ha considerat que el discurs d’odi contra els immigrants joves no és odi, és campanya política, i expressa, a sobre, que realment són un problema, quan el problema no són els joves sinó el sistema, però tampoc són tan enzes per tirar-se pedres sobre la pròpia teulada. Algú ha de defensar el que mai no funciona perquè mai arribi a funcionar de veritat. L’objectiu sembla que consisteix a donar suport des de l’àmbit judicial a la normalització de les proclames perillosíssimes d’un grup que el que vol és sistematitzar la violència, com si no fos prou estructural i li calgués un reforç. No és que ens vingui res de nou de part de la justícia espanyola però, amb el cansament que acumulem, dic jo que en teníem prou amb saber que la Fundación Francisco Franco treballa per la memòria històrica i té tot el dret del món d’expressar la seva apologia feixista lliurement. Espanya és un país equànime amb el pensament sempre que no l’expressis en català o sempre que no tinguis ganes de fer una cançó d’homenatge a la monarquia borbònica. El pitjor de tot, però, és que hi ha una part de la ciutadania que ara s’adona d’aquesta deriva hongaresa del seu país perquè quan la repressió queia (cau) només sobre Catalunya era per culpa d’una provocació, no d’un acte de llibertat d’expressió. És el “si s’han saltat la llei, han de pagar”. Quan l’extrema dreta és la llei, no queda cap més dignitat que saltar-se-la sense parar. I mira que, amb la calor, fer qualsevol esforç físic fa aquella mandra àmpliament comprensible. Però no hi ha excusa. 

També fa temps que s’alerta de l’homofòbia que circula molt lliurement pels carrers i també s’ha respost a les agressions, als assassinats i a l’odi en general amb una mica més de violència per part de l’Estat, com quan es represalien les protestes feministes amb judicis inconcebibles. La idea és la mateixa. No cal ser originals. L’objectiu és que es pugui establir un sistema de repressió general per fer fora tot el que es consideri que no entra en els cànons normatius de persones blanques heterosexuals i si poden ser catòliques apostòliques encara millor. La involució està de moda. Per això les protestes contra aquests delictes d’odi continuats, contra aquesta necessitat dels bàrbars de netejar els pobles i ciutats de persones que posen la seva ignorància davant d’un mirall, no ha estat rebuda amb gaire sensibilitat per una policia que sovint utilitza paraules impròpies. Això quan parla i no es dedica, en silenci, a fer anar la porra de la manera menys villagepeopleiana possible. 

Tot plegat, sincerament, fa por. I tot plegat afecta a tothom. No es tracta d’un col·lectiu. Són els drets i les llibertats que fa molt de temps que s’estan menyspreant a favor de pensaments que ja sabem què porten i en què ens convertiran com a societat.