Que no sigui per incompareixença

"La paradoxa de no voler generar por
és que ja vivim en societats atemorides"
Yayo Herrero

I ja som de nou al cap del carrer. Com si fos ahir. Del felipisme a vuit anys d’aznaritat. De l’aznaritat a vuit anys de Rodríguez Zapatero. De ZP a 8 anys de M. Rajoy. Turnismo altern bipartidista i una convulsa moció de censura rere l’octubre del 2017. I després quatre anys de Pedro Sánchez, el gobierno más progresista de la historia, que ara crida al seu particular sometent. Celtibèria. La nit de la tarda de la moció de censura del 2018 un amic savi escrivia, amb la mínima esperança entre les dents i una bombolla d’oxigen sobtada, que teníem quatre anys de pròrroga per evitar que arribés el que està corcant i corsecant el món: una espessa onada global desdemocratitzadora, reaccionària i autoritària. Deia més: que hi havíem arribat de xiripa, capricis de la història; que no tenia gaire clar si ens en sortíriem, i que depeníem més que mai de les pròpies forces, errors i esforços. De no defraudar i de no desistir. El retrovisor (i les urnes) diuen el que diuen. Entremig i fins avui, l’Antoni Bassas ho va resumir rebé, i fa massa, en aquestes mateixes pàgines: el problema més contemporani que ens assetja és que els que ara corren a salvar la democràcia a correcuita són els que portaven dècades carregant-se-la a consciència. Touché.

Que l’onada reaccionària ja hi és –molt distint d’afirmar que està a punt d’arribar, que treu el cap o que està niant l’ou de la serp– és tan obvi com que al País Valencià i a les Illes Balears ja no poden alertar d’una hipotètica victòria ni d’evitar un futur govern de PP i Vox. Ja el tenen. És a dir, que ja som en un lloc pitjor, funest i nefast. Un altre amic del club dels que estem més espantats que ahir però menys que demà em raona: el dia de reflexió hauria de ser l’endemà de les eleccions, no pas la vigília. Retrodistopia. Que Vox només té tres regidors a Catalunya ja és passat. En tenen 124 des del passat 28 de maig. Aliança Catalana ha obtingut el 30% dels vots a Ripoll i sis regidors. Elemental evidència –que cap poble se’n lliura, de la temptació ultra– i prova bàsica del cotó fluix de com alguns maximitzen amb un ull el que minimitzen amb l’altre. I no, l’extrema dreta, es vesteixi amb la bandera que es vesteixi, extrema dreta és. Que això passi –amb mil raons de tants desencisos– per desmobilització democràtica ens interpel·la i corresponsabilitza a totes i tots. Que això passi en un país que ha patit llargament la fosca del feixisme i que se’n creia immune, i sota el sotrac repressiu dels darrers cinc anys, encara més.

Al capdavall, a la caserna de Vox cridaven casernàriament "Hem passat" durant la nit electoral. I, tanmateix, les tres dretes espanyolistes a Catalunya han perdut vots respecte al 2019 –no tants com l’independentisme i les esquerres–. Ja hi eren, sí, però han entrat així per l’elevadíssima abstenció, que distancia molt alguns barris alts –mobilitzats al 75%– d’altres barris –40% i escaig–. Sota aquest context, algunes crides a l’abstenció em semblen suïcides i paradoxals alhora. Quin impossible sentit democràtic tindria no obturar l’extrema dreta? ¿El com més malament, millor que tants bons resultats històrics ha donat arreu? Paradoxal, perquè de motius per a la decepció, la frustració i el desencís en sobren, però, al capdavall, seguim concebent la democràcia com la reducció del premi/càstig als partits polítics. Un reduccionisme molt americà, que en el fons espera, com a permanent delegació, que els partits canviïn alguna vegada, quan del que es tracta realment és que canviem nosaltres. Passar de la delegació a l’activació. Perquè democràcia és alguna cosa més que votar només cada 1.500 dies uns programes que mai no es compleixen. En cap cas és tornar-se’n cap a casa després de votar –que és el que molts poders voldrien–. "Associació o mort", deien les primeres pancartes del país l’any 1855. "Organitzeu-vos i sigueu forts; instruïu-vos i sigueu lliures", encomanava Clavé.

El pèndol de la història, però, sembla que rutlla com sempre. De nou el vell: pretenen tancar per dalt tot el que es volia obrir per baix. En els primers compassos del cicle obert fa una dècada, algú a la sala de comandaments va ordenar contenir la respiració. Ara respiren i canten les absoltes. La tecnoestructura d’estat sempre ha viscut com una anomalia, com una intrusió, que els que mai compten, comptin; que les mal anomenades perifèries nacionals tinguin veu, i que algú alteri la pau de la finca privada. I per això han vist el darrer cicle com un malson passatger i una anomalia absoluta, que destorba i entorpeix tots els statu quo haguts i per haver. Per això ara bramen –i ordenen– que és l’hora de la tercera restauració borbònica. I passa el mateix de sempre, que l’anomalia creix i el mateix dark-system acaba veient com una anomalia que Sánchez guanyés les primàries del PSOE, com també veuen anòmal, dins i fora del país, que ERC disposi de la Generalitat, que Bildu guanyi al País Basc i que la CUP existeixi. Prou anomalies és la nova consigna –la vella, la de sempre–. I en un país de desnonats on demanen al Borbó que s’abstingui de venir a fer regates en període electoral, el problema són els okupes –en sentit ampli.

Per a les setmanes que vindran, revàlida cabdal per evitar el pitjor, hi ha un argument de mínims. No posar-li la catifa vermella a l’extrema dreta aquest juliol –i amb això n’hi hauria més que prou i el mateix dia i l’endemà caldrà continuar criticant la partitocràcia–. Clau de volta: no permetre’ns la vergonya que arribin per la nostra incompareixença. Dit d’una altra forma i com a contraestímul: que no hi anem és el que estan esperant. Fins i tot hi ha un argument de màxims –d’afirmació i resistència i d’omplir les urnes fins que ens deixin en pau–. Treure-li la raó a Aznar en les seves fantasies sobre Catalunya i evitar determinats somriures esmolant les eines la nit del 23-J. Votar sí que servirà –i molt– com a dic de contenció democràtica i, tant de bo, com a punt d’inflexió i reconstrucció. Perquè tenen tota la raó els que es demanen –ens demanem– què passarà l’endemà si aconseguim aturar l’onada. Que no passi res seria el pitjor que podria passar. Perquè democràcia no és només votar cada 1.500 dies ni evitar pels pèls que governin els nous feixismes. Votar un dia, sí, i organitzar-se activament els propers 1.499. El primer respon a la por. Els 1.499 restants corresponen a l’esperança.

"En societats com la nostra, que confonen vulnerabilitat amb feblesa i sentir por amb covardia, haig d’insistir-hi: la por és un mecanisme que permet detectar els perills i posar en marxa solucions per afrontar-los", escriu l’estimada Yayo Herrero. Queden sis setmanes. Mobilitzar-se contra la por és sa, savi i necessari –i no és cap xec en blanc. Ens mobilitzaria molt més l’esperança mai no vençuda –i no em refereixo als que l'han frustrada, d'aquí plora l'abstenció–. Sis setmanes no és res per reconstruir-la i em temo que anirem a les urnes per curtcircuitar paüres. Des de l’imperatiu ètico-polític de Lévinas quan advertia que cal pensar sempre en les coses llunyanes. És a dir, la política com l’exercici mateix de la raó, de "l’art de preveure i evitar per tots els mitjans la guerra". Impossibilitar els viaranys que duen al penya-segat. Al capdavall, memòria d’un futur anterior, un votarà per Neus Català. Perquè les derrotes per incompareixença són finalment autoderrotes. I perquè pertoca convocar un vell aforisme: per nosaltres, que no sigui. Que no puguem dir mai que no vam fer tot el possible per evitar-ho. No sabem –ni volem– perdre per incompareixença i ens hem guanyat a pols –i a cops– que les urnes hagin esdevingut la gramàtica de la raó democràtica catalana. Per nosaltres, sí, mai no serà –com a consigna–. Però amb una sola condició. Que el 24 de juliol tocarà reconstruir cada dia, en les lúcides paraules de Ken Loach, el fet més polític que existeix i l’únic que tot ho canvia: l’esperança.