Que no sigui per cinisme

«I la paraula era Déu»

Evangeli segons Joan, 1, 1-18

Que fer el contrari del que es diu ha esdevingut el vademècum insuportable i insostenible de la partitocràcia dominant és una evidència dràstica que té com a principal aliat científic la santa i maleïda hemeroteca. Després diran del desprestigi de la política. Fa només una setmana –i ha fet córrer rius de tinta– Collboni esdevenia, en temps de descompte i amb gol al minut 91, alcalde de Barcelona. Amb els vots d’ICV –per parlar amb exactitud– i del PP. Reafirmant allò que ningú ha negat –que hi ha majoria absoluta en vots i legalitat democràtica–, la pregunta nua que queda és sobre la legitimitat: com és de democràtic fer el contrari del que vas afirmar taxativament en campanya? Al capdavall, quedarien tres constatacions paradoxals. La primera: que els únics que han complert formalment i transitòriament amb la paraula electoralment donada han estat els del PP de Daniel Sirera –ni alcalde independentista ni alcaldessa populista, en el seu argot dretà d’invocació dels enemics interiors sempiterns–. La segona, aparença entre ombres, que els comuns han votat com a alcalde a qui ha acceptat excloure’ls del govern a petició del PP i que alhora, irremeiablement, han avalat i validat que s’imposi una operació nascuda del moll de l’os del règim –Barcelona, raó d’Estat–. I la tercera, síntesi dràstica de les dues anteriors, que hi ha trampa, miratge i nyap: el trilerisme de l’acord a tres no pot durar gaire més. Collboni triarà aviat –trairà– el PP o els comuns. La paraula ja no és Déu. Més aviat el diable –"Mai triangulacions amb el PP", van dir uns; "Si no guanyo aniré a l’oposició", va dir Collboni–. Sense oblidar, que oblidem massa ràpid, que Collboni va deixar l’Ajuntament que cogovernava dos mesos abans de les eleccions per lluitar, valgui la redundància, contra l’Ajuntament que ell cogovernava. 

Una setmana és poc per avaluar uns efectes que fan pinta que seran de llarga durada, d’ampli espectre i qui sap si origen de més desafecció. El 23-J en tindrem més detalls. Algú ha dit, autocríticament, que es menja amb patates les paraules dites. Està per veure tot el que ens haurem d’empassar encara –patates, gripaus i bèsties grosses–. Perquè optar pel mal menor sempre serà optar pel mal, que diria l'Arendt. I l’antònim del mal menor sempre serà el bé mínim. Passa que passa que el fet i no fet sempre passa factura. Des de la banda dels comuns s’ha insistit en els darrers dies que calia habilitar la majoria d’esquerres barcelonina. Reclamen, ves per on, el tripartit que ells mateixos van estroncar triant Valls i desnonant Maragall fa quatre anys. Com si això no comptés. És a dir, que, de dretes o d’esquerres, el que escup la realitat –a la cara– és que sembla que el més cabdal és que un independentista no arribi a l’alcaldia. Fil per randa el que proclama l’exclusió política ordida i ordenada pel règim –Feijóo dixit–. Més variants del vademècum: dir una cosa quan ets al poder i sostenir la contrària quan el perds, que remet a aquella píndola cínica cada cop més estesa: "El que es diu en campanya són foteses de campanya". 

Mentrestant desnonen Asens amb arguments interns que espaordeixen –massa sobiranista per a un espai polític que dona el Procés per enterrat i massa problemàtic defensar un referèndum democràtic que no cotitza gens als palaus de la cort–. Variant antiga també: dir a Madrid el contrari que es diu a Barcelona. Ahir vaig sentir a Yolanda Díaz, en pura planxa jacobina, una doble negació: va negar que el referèndum estigués al seu projecte i va negar d’una revolada l’autonomia catalana per defensar-lo. Literalitat: "El programa de Sumar En Comú Podem no existe y el que existe es el de Sumar". Perplexitat sense ingenuïtat –no pensis en l’elefant que tens enmig del menjador–, un amic madrileny m’escriu emprenyat: "Yolanda no entén que la qüestió nacional seguirà decidint-ho tot a la Pell de Brau". Si eixamplar l’espai a l’esquerra del PSOE implica assemblar-se cada cop més al PSOE, vostès diran.

Canvi de terç –o no–. Que la indiferència és la gran victòria sistèmica del capitalisme regnant i el gran símptoma de la inhumanitat del moment és una altra obvietat massa feréstega. La societat de l’espectacle i la tirania del simulacre permeten una retransmissió en directe del frustrat rescat dels turistes milionaris que volien visitar un naufragi d’ahir –el Titanic– mentre els naufragis d’avui seguen vides migrants pobres cada dia. La descomunal diferència, abissal com una fossa marina i com 27.000 víctimes a la Mediterrània els darrers anys, parla més de nosaltres –la neurosi occidental– que no pas de cada víctima de la deriva europea. La indiferència defineix qui la posa, no qui la pateix. Vides turistes, vides migrants: tota l’aporia del món. Alba Rico ho ha resumit així: "Salvar qui s’ofega no és ni tan sols un principi democràtic; és un imperatiu de pura, nua, indispensable humanitat. Samir s’ofega al mar, nosaltres en el mal". Mentrestant, Amnistia Internacional informa que els morts a Melilla d’ara fa un any no foren 24 sinó 100. Recordin el que va dir Sánchez aleshores en calent: "Una operació ben resolta". Que venen temps foscos –i que caldrà encendre 10.000 llumins en negra nit, com reclamava Ovidi Montllor a Una de por– és tautologia. Que cada dia salta un plom, també. Macron acaba de proposar la il·legalització de la principal organització ecologista francesa amb la inquisitorial equiparació hispànica d’igualar la dissidència amb el terrorisme. 

Doble moral, doble política i doble economia, la sintètica que expressa el desencís és eloqüent, àgil i ràpida i sovint s’ha escrit a les parets i a les cançons. "On és l’esquerra? Al fons a la dreta", "Ja som totes les coses contra les quals vam lluitar», «No era això, companys, no era això» o «No riguis massa de pressa, que se’ns pot glaçar el riure, atenció a la jugada que pot ploure altra vegada». Cinisme polític, recordava Manuel Vázquez Montalbán a La soledat del mànager en boca de l’advocat laboralista Tomas Biedma, és quan saps el que caldria fer i no ho fas, no fas res per fer-ho o fas tot el contrari –i "les coartades doctrinals no aconsegueixen dissimular la impotència", escrivia Manolo–. Temps de cinisme, malauradament. Però no val a badar. Només està permès caure a condició que sigui per tornar-se a aixecar. Mata de jonc, la tasca més urgent avui és picar el ferro de la frustració, picar el gel del desencís i picar la pedra d’un cinisme que no ens durà enlloc, sinó a un indret pitjor. I que els de sempre se surtin amb la seva –enviar-nos cap a casa.

Entremig, no debatria gaire si aturar l’extrema dreta és un axioma ètic irrenunciable i estructural –ho és i ho serà sempre– i si alhora és un estri conjuntural, recurrent i buit del màrqueting electoralista socialista –que també. És obvi que l’extrema dreta cal combatre-la arreu, solidàriament, però sobretot que la millor manera de combatre-la és començar per casa teva –Ripoll, posem per cas i per vergonya–. Combatre-la ara i aquí, i reeixir, és l'aportació més gran a una causa que ja és universal. Sigui com sigui, oportunament, aquesta nit baixarà la flama del Canigó i cremaran les fogueres de Sant Joan arreu del país sencer. Però a Perpinyà ja governa el partit de Le Pen i al País Valencià i les Illes manen ja els acords entre PP i Vox. Foc nou diem, però els incendis són vells. Caldrà deixar el pessimisme per a temps millors. No hi ha altra opció. La desesperança –la incompareixença– és un luxe que aquest país no es pot permetre. És a dir, que no sigui el cinisme qui ens tombi. Ni el que professen els proxenetes de la democràcia. Ni el propi –que encara seria pitjor–. Bon solstici.